el desideri pel nou any

targetó de Nadal (a l'antiga...)

Aquests dies de regals i obsequis, si voleu tenir un detall amb qui volgueu, hi ha dibuixos meus a tintes aquarel·lables en petit format a la venta a preus estàndars a la galeria "Art En Brut" de la CortReial/Voltes d'en Rosés de Girona...
Ah! i...

de lluminàries festives...

Enguany, com des de fa uns tres, les lluminàries festives de carrer d'aquestes dates de final i cap d'any, al tros de sant Feliu del BarriVell, han sigut triades pels executius de l'Ajuntament (independentista) de la ciutat i altres de les noves associacions veïnals del barri i del BarriVell; enguany han triat unes lluminàries en forma de peles de taronja i magrana, les més vistoses, i altres, que pregonen d'alguna manera, conductes i comportaments, que en el tros de sant Fèlix eren crítics, sobretot per l'elevada tasa de clericalisme i crematisme que hi havia encastat en els seves pedres, gents i monuments: moralines per a deixar contents a tothom...

En principi no comptaven amb les que jo havia dissenyat per a l'AViC del barri, ara fa uns deu anys més o menys, ja que no les havien penjat en les darreres tongades, i que en la seva sencillesa contenien un missatge anticonsumista i mediambientalista (podeu demanar l'informe-memòria de disseny que els vaig fer, a algun dels de l'AViC) que alguns han volgut gestionar i adjuntar a la (im)possible moralina de les actuals, afegint-les als costat d'altres que jo no he dissenyat -que venen a ser l'epígon del logotip de l'AViC que si que vaig dissenyar- colocades i penjades entre els arbres només de la placeta de baix de sant Feliu...

No és que vulgui dir que no hem sembla bé la didàctica i la pedagocia associada a l 'ànim i el missatge tradicionals d'aquestes festes, pel que fa a les lluminàries dels altres, però hem podrien haver estalviat la feina d'haver-me sentit tan marginat de les seves decisicions, a banda d'altres implicacions, pel que fa a la gestió de quelcom que jo vaig treballar, i més tenint en compte el caràcter assembleista dels emergents i que feia anys que no les utilitzaven...Al menys podien haver-me informat amb prou temps!

les fotos petites son de fa deu anys...:

                                             les lluminàries meves, enguany amb les d'altres, blaves..

NF: ara que encara sóm a l'Any Internacional de la Llum i les tecnologies associades, i tal com diria el Bònic: refotons!!!

la gravetat ecològica dels mites antics...

Deso aquí aquest article d'en Jos Dri Nir, que el va escriure el dia 6 d'aquest mes, i que després no va voler enviar al diari; ho faig perqué crec que us pot agradar i és molt interessant:

Al juliol va fer 120 anys del naixement de Robert Graves, un literat anglès, que va esdevenir un erudit entre els millors especialistes en mitolotemes i poesia de les cultures antigues.

Entre altres llibres va escriure, entre els anys 1934 - 1943, en dos volums novelats una detallada biografia de la figura de Claudi, l'handicapat i famós emperador romà; la BBC en va fer posteriorment una famosa sèrie televisiva que va obtenir cuatre premis BAFTA i tres Emmy.

El llibre dedicat a la poesia de les cultures antigues al que va donar el nom de "la deesa blanca, gramàtica històrica del mite poètic" va ser un exit d'abast universal; les seves pàgines estàn atapeïdes de dades; es clar que li va costar mitja vida reunir totes les dades i confegir aquella mena de tesi doctoral...En la sisena reimpressió, en el pròleg a la edició del 1994 de la colecció del "libro de bolsillo" de Alianza editorial va deixar ben clar que:

'La meva tesi es que el lleguatge del mite poètic, corrent en la antigüetat de l' Europa mediterrània i septentrional, era un llenguatge màgic vinculat a cerimònies religioses populars dedicat a la deesa Lluna, o Musa, algunes de les quals es remuntaven al Paleolític, i que encara segueix siguent el llenguatge de la verdadera poesia; veritable en el modern sentit nostàlgic de "original inmillorable" i no un "engany sintètic" '

D'aquell estudi, alguns destacats lletraferits tastaolletes en varen dir un "totxo infumable"...Jo personalment trobo que els capítols dedicats a la "batalla dels arbres" i els dos dedicats als "alfabets dels arbres" són meravellosos, així com el que descriu "els set pilars", y de gran erudició. Però veiem que continuà diguent en aquell prolegòmen a la seva obra magna, ho transcric ara en castellà :  

"Cual és la función o utilidad de la poesia en la actualidad?...la función y la utilidad siguen siendo las mismas, solo la aplicación ha canviado. Esta era, en los tiempos antiguos, una advertencia a la humanidad de que devia mantenerse en harmonia con las otras criaturas vivientes, entre las cuales havia sido creada...Ahora es un recordatorio de que no ha tenido en cuenta la advertencia y ha transtornado la casa con sus experimentos en la filosofia, la ciencia y la industria, arruinant-se a si mateix al igual que al seu entorn..." 

 No us sembla un missatge ecologista de primer ordre, per a una obra escrita al 1948? ...i feminista també: 

"...la actual es una civilización en la cual són menospreciados los principales símbolos de la poesia.../...en la que la Luna es relegada a un apagado satèlite de la Tierra y la mujer considerada como mero personal auxiliar del estado..." i "...mi falta de rabo me impide hacer sugerencias prácticas, i solo me atrevo a hacer una exposición histórica del problema." i acaba dient "...no me interesa com os las arregleis con la Diosa. Ni siquiera sé si sois serios en vuestra profesión poètica."

Anoto aixó avui, en record seu, perqué demà farà trenta anys des que ens va deixar per anar-se'n definitivament, des de la seva casa mallorquina de Deià, on va escriure el proleg que he citat.

___.

video del cicle expositiu d'en Ll.Bosch Marti 2015 (2).

el video resum del cicle expositiu d'en Bosch Marti del 2015 el podeu veure clicant a la imatge:

 https://youtu.be/Nc_ESrRjXYo

Ll. Bosch Martí: obra (1) antològica d'un clàssic gironí

En Lluís Bosch Martí ja l'ha tornada a fer: munta nova exposició sobre un dels seus temes recurrents:"Gironacord", o carta desde Undaris-Girona, que podrem visitar fins-i-tot per Fires a les sales "la Carbonera" i "Cisterna" del Museu d'Història de Girona...
En Lluís Bosch Martí així vol que escrigui el seu nom i cognoms, sense la particula conjuntiva entre ells, a la qual hi té dret no només com a català de socarrel qué és, ans també pel que de fermesa, força, perseverança, tenacitat, i amistat dedicada als amics i companys que traspua la seva fesomia d'ancià un si és no és "venerable": ja en té setantacuatre, diu ell, i no sé si s' en posa de més o s'en treu, perqué sembla impossible que un home tingui i demostri tanta energia a tal edat... Com sempre amatent i inquiet per les coses de la ciutat i les seves gents, amb aquesta seva exposició, que estarà oberta desde mitjans d'Octubre fins al dia 9 de Novembre, posarà l'accent a les Fires de Girona d'enguany des del seu esgraó ideològic, com ha fet sempre: serà el corcó que atiarà consciències adormides sobre les figures d'artistes i pensadors inefables, genials i marginats que ha tingut la ciutat i sobre altres de talla més internacional, com Damià Escuder o Walter Benjamin; farà de propagandista amb dibuixos, caricatures i escrits d'una munió de persones, personetes i gents que viuen o han viscut entregats als seus mons servint abnegadament a les seves ideologies; descriurà les seves Girones, els seus carrers, les gents que hi havia o hi ha, els seus delits i anhels, les seves frisances socials i politiques; i fins podría ser que us digui que ell, tot i la seva pinta de "Papa Noël", si cal també fa de "rei mag".

En LLuís Bosch Martí també escriu regularment, desde fa una bona colla d'anys, a la secció Opinió del Diari de Girona; a hores d'ara pot haver escrit tantes pàgines com per haver compilat una enciclopèdia del panorama populista de les gents, grups, partits i etc. de les esquerres d'aquesta ciutat i d'altres llocs més universals; és el que ell és d'alguna manera també: un compilador, relatador tant de temes punyents com quotidians de Girona, tant la d'abans com la d'ara, i d'arreu...

Podreu dons, retrobar-lo i retrobar, en aquesta nova exposició, part important de l'obra d'un mestre local de la figuració expressionista contemporània de la segona mitat del segle vint, de la caricatura i el retrat naïf i del collage de caire minimalista i pragmàtic de guerrilla urbana, estils i modalitats de les arts plàstiques i visuals que ha emprat des dels anys cinquanta del segle anterior; també hi podreu adquirir obra seva.

En LLuís B.M. treballa, cada dia, encara;  la passió pel treball, i per la seva missió, no el deixen descansar gaire, tot i l'avançada edat, ni viure com li correspondria! Tal vegada aquestes exposicions d'una part de la seva obra pictòrica, de caire antològic, serveixin per a que el seus des-ànims puguin sadollar-se i asserenar-se, una mica.

l'Empordanet del Gironès: (1) geoentorns fontinals

Les coses mai són blanques o negres, mai són d'un tó o color absolut, i així tampoc ho són els límits entre unes i altres comarques, com passa amb la nostra El Gironès i el Baix Empordà. De fet hi ha una zona del Gironès, que està sota el Pla de l'Estany, que  quan es despassa la línia que traça la N-2, alguns geògrafs en diuen "els Aspres" de l'Empordà, i altres en canvi la veuen formant part de l'EMPORDANET del Gironès: o territori a ambdues bandes del Ter en el triangle que es pot formar per les poblacions de Cervià de Ter, Viladesens, Flassà, sant Martí Vell i Celrà, aproximadament...

Dels seus entorns fontinals, més enllà de lo Geonaturalista o Ecologista, sobre les fonts més conegudes del Gironès Nord, en concret de dues de la zona a tocar les extenses deveses a banda i banda del Ter al començar els Aspres de l'Empordà (per la banda nordenca) o Empordanet del Gironès (pel pla de ribes del Ter i zona dels primers estreps gavarrencs), comentaré brevíssimament que ha passat amb elles aquest estiu...:

1. La font d'en Baró a Cervià de Ter, al finalitzar la quinzena de la onada de calor de Juliol,  restava eixuta: ni una gota!
2. la font de les Escales de Celrà, que anys abans rajava de tant en tant, tampoc rajava els dies de la calorada de Juliol...

A mitjans d'Agost sembla que la cosa es va normalitzar, i a Cervià hi torna a haver aigua amb un doll més normalet, i a la de Celrà, amb prou feines...!
Refotons!

més sobre delimitacions del barri de Pedret

detall del mapa esmentat; clica-hi per ampliar-lo

Aquest estiu consultant dades en la web municipal sobre els resultats dels pressupostos participats he vist que l'Ajuntament ha disposat una nova delimitació pel barri i sector de Pedret...

Lo que he pogut constatar és que per fí es tenen en compte els límits originals de població del barri per la banda nord, i el límit ja no està dibuixat a la ratlla de l'edifici de comportes de la resclosa de Pedret, al menys pel que fa al que hi havia, a la seu web del municipi, sobre els Pressupostos de barris.

Ara el límit està situat a la ratlla del torrent de can Punxa o del Bou d'Or, tal com historicament habia estat - tal com ja vaig comentar en un texte en aquest blog ara fa uns anys...- i en línia amb el nou pont sobre el Ter que es va inaugurar a la primavera d'aquest any; i a més, per la muntanya, abasta tot el tros de can Coll i de les antigues pedreres...Aixó ja és una altra cosa!

Lloses perilloses?

Aquests primers dies de Setembre, el carrer del Pont Major - aquell que segles abans va ser el que, de bon primer o en darrer terme, rebia, acollia i hostatjava als viatgers que arribaven o marxaven de Girona, en la ciutat antiga-, està siguent objecte d'una remodelació per l' arranjament del ferm de les seves voreres, aquelles que dotaven d'una nota d'antigor històric al vell carrer del "nou" pont de l'Aigua, el del Franquisme...

Doncs si, aquelles lloses, o llosetes, planes(!?) possiblement de pedra calcària, carrades i procedents de les pedreres de la propera muntanya de can Simón, que feien que les façanes amb finestres i els portals majoritàriament dels segles divuit i dinou, de les cases del carrer del Pont Major de Girona veiessin revalorades les seves fesomies només per la existència de tal empedrat davant d'elles, al paviment de voravia del carrer, perqué aportava un estil de vorera més propi dels segles esmentats...
Deia doncs que, tals lloses estàn siguent canviades per altres llosetes "noves" prou prosaïques i manides, d'aquelles fetes de petites pedretes arrodonides per l'aigua o pel sorreig, com graves totes juntetes i encimentades, que varen començar a emprar-se durant la segona mitat del segle XX, i a casa nostra sobretot a partir del final del Franquisme...
Preguntant sobre aquest fet a algunes persones, com l'actual director del Centre Cívic del Pont Major, sr. Pau Martinell,  em diu que pot ser el resultat d'una de les propostes dels Veïns pel que fa als Pressupostos Municipals Participats, que varen demanar que es canviessin algunes, perqué estaven malmesses i feien de mal passar, per altres de noves, i que va ser aprovada, però que es clar qué segons sabía, si bé es tractava d' aixecar només les malmeses per a canviar-les per noves, que aixó no és el que s'està fent, ja que es treuen les antigues i al seu lloc s'en posen de les "noves" en els trams de vorera on ja s'ha treballat...;i també m'adreçà al president de l'A.V. del barri del PontMajor i a altres gents, cosa que al final no vaig fer per considerar que no calia...,perqué...

• Si més no, si es continuen canviant completament, les lloses/llambordes -que s'adiuen
  
  més amb un entorn d'arquitectura paisatgística urbana tant històricament peculiar a Girona com és el carrer del Pont Major, que així veia com amb les lloses de pedra plana(!?) que s'aportava una escenografia urbana de caire vuitcentista-, obtidrem un paisatge urbà de caire noucentista que s'adiria menys amb el caràcter urbà i ciutadà que hauria d'haver tingut el carrer que d'antic era l' entrada principal a Girona vinguent de França, que per causa de restar separat de la ciutat pròpiament dita pel territori de l'antic municipi de sant Daniel fins els anys seixanta d'aquest segle, barrera que feia que es percebés el carrer del Pont de l'Aigua (aquest era el més gran que hi hagué de d'antic sobre el Ter durant molts segles i d'aquí vé, entre altres raons, lo de pont "Major"), com pertanyent al petit poble-carrer de Sarrià de Baix, el de l'altra cap del pont, amb el que es conjuntaven les "antigues" lloses planes, més "ancien règime" rural, però...
 

• Tot sigui dit, les noves llosetes que han substituit, pel que he vist als primers trams de
  
  vorera més aprop del pont, les lloses de pedra plana "antiga", es conjunten amb les que fa uns anys es varen posar en el jardinet que es va fer al costat de la gasolinera que s'hi va instal·lar a l'accés al pont per la banda nordenca..., com si es volgués un ferm de vorera de "major modernitat democràtica" que substituís a les més "antigues" i de caire més ambigu pel que fa a aquest aspecte, i alhora hom volgés fer alusió a l'acció dels corrents, aiguats i revingudes sobre les graves d'arenys fluvials tant propis de les deveses de les ribes del Ter en el barri del Pont Major...
• de les "velles" llosetes, les de teula de xocolata, cal dir que havien sigut molt emprades per les dictadures locals, tant per la conjuntació estilítica d'aquest model de lloseta per a voreres de carrer amb el "nou" pont de l'Aigua -el construit durant el franquisme que va substituir al d'orígen romà, derruït durant el conflicte bèlic dels trenta-, i que també es va utilitzar per a les voreres de l'antic/vell carrer, sobretot en el tram més proper a les noves urbanitzacions que a partir dels anys cinquanta del s.XX,  a base de blocs de pisos i de xalets amb arbres i jardins, d' una i altra banda de carrer, varen marcar més descaradament el classisme social via arquitectura...

.../.

Haikus i altres qüestions linGüístiques...

Deia en Jos Dri, mentre s'entretenia en composar minipoemes d'estil japonès, el passat cap de setmana -que va començar el quinze del mes d'Agost- i quan feia més d'una setmana que cada día, o dia per altra, queia alguna gotellada, que: quin més mes tardoral...perqué, i cito textualment:

"haiku...*, quines ganes de mullena que ténen alguns, no només es remullen a les platges maritímes del litoral, a les piscines privades o públiques, a les platges fluvials i dels embasaments, i en les dutxes, banyeres i jacuzzis...,sinó que també els encanta que plogui cada dia en ple estiu...,són com peixos...!" 

Mercès al treball d' alguns artístes locals**entesos en la matèria, sembla que gairebé només ho pugui fer la Qcullona -famós monstre de llegenda gironina-, es dir aixó de restar xopa sempre i alhora ser agradable a la visió dels altres, tot i la seva fesomia monstruosament amfíbia...Si no heu llegit mai la llegenda, feu-ho, i així m'estalvio d'haver-ho de fer jo...i insisteixo, faig la comparança perqué anem, o hem anat, passant un mes tardorenc al pic de l'estiu per causa de les sovinteres plogudes, tempestes d'aigua i humitats ambientals subsegüents que ens han deixat ben xopats i fresquets, brrrr...

N.B: Ah!, i parlant de supermonstres*** i minipoemes, els mots respectius defineixen gairebé per igual, gràficament, la manera amb que hom pot expressar indignació, encara que en el primer resti només insinuat per la repressió de les morals carrinclones: "ai cullons!", i que jo personalment difereixi sobre la imatge que pot representar la major iconicitat del mot Qllonar!-, i "jo encara diria més"****: es complementen i es completen; així hom pot llegir, o sentir dir : "Ai cullons.., que cullona!?", molt adient per a l'actual conjuntura social a Catalunya que aviat restarà aclarida, en la propera contesa electoral.

*segons el "diccionaliu secret dels avis", vol II, pag. 777, ed. Lanostra, Torroella de Gir, 1935, en rústica; exemplars de molt difícil trobar; va ser un dels llibres condemnats a l'index dels prohibits en temps de la dictadura fraquista; actualment descatalogat :
1-mot,m,s,: poesia: versos japonesos de metratge ínfim i rima no obligada, que sovint solen acompanyar les decoracións florals anomenades "ikebana".
2-expressió popul.: s'escoltava emprada sovint a la Catalunya rural, conservadora i populista, quan hom es queixava, entre d'altres qüestions, de les lleis d'ordenament rural espanyoles, substituint o disfressant, pudorosament per influència del catolicisme, el renec o frase feta: ai cullons!.
-observacions d'actualització: segurament encar avui és molt usada per influència de les morals encara a l'ús, també del "manga jap-onés" i àdhuc per causa de la proliferació de la superproducció d'alguns ninotaires i els seus acudits. D'altra banda cal dir que els entesos no es posen d'acord sobre si cal escriure-ho amb hac inicial o sense, ja que sembla que si hom hi posés l' "h", canviaria substancialment el significat.
 
**de la llegenda de la Cucullona en van ser els autors els artistes locals Emili Massanas i Carles Vivó. El primer, fotógraf i col·leccionista d' imatges fotogràfiques, -nascut al PontMajor, el 27 S d'enguany en faria setanta- va composar la idea base recollint les gracietes més o menys inspirades de companys de colla i també el primer texte d'una llegenda sobre la figura i la historieta de tal monstre; el segon, floklorista local, expert en temes d'antropologia local a banda de dibuixant humorístic, i autor i actor teatral, -el dia 10 del març passat va fer deu anys que ens va deixar, victima d'una greu malaltia pulmonar- va dibuixar-ne les primeres imatges publicades i va ser autor de la inclusió del tema de la Cucullona, en el primer compendi editat del llegendari gironí: "llegendes i misteris de Girona" C.Vivó i S. ed.DdG, sèrie: Monografies locals 13, colec: Quaderns de la Rev. de G. nº24, 1989.
Els actuals experts en el "mosntruari gironí de llegenda", no es posen d'acord si el nom d'aquesta figura que ens ocupa cal escriure'l : Cucullona, Cocullona, Cocollona o Qcullona ; en el català gironí parlat es pronuncia i sona casi igual de totes les maneresl.

*** per a una mostra de quina és la imatge de la Qcullona, goiteu el retrat que hi en el mur exterior de l'edifici d'un parking en pisos del carrer Bonastruch ça Porta, que va pintar al 2013, durant el festival Milestone Project l' artista d'art mural urbà, Erica ilCane; es clar que allà la va retratar mosquejada per culpa d'una colla de mosques gironines, una altra de les figures del llegendari local.

****típica expressió dels detectius de ficció Hernàndez i Fernàndez, del famós dibuixant i guionista belga Hergé. 

santa Afra (2) i Cervià...

Aquest estiu, no he escrit sobre la festa de sant Fèlix, com faig cada any, sinó d'un personatge també proper en la iconologia religiosa local i el seu santuari: santa Afra, que tot i que no va tenir res a veure, històricament, amb sant Fèlix l"africà", si que va ser vinculada a la de sant Narcís, i per aixó mateix a la figura de l'altre sant Fèlix, diaca i secretari de sant Narcís...

Com altres, aquest estiu ha sigut molt calurós, al menys pel que fa al mes de juliol, quan algunes de les fonts més conegudes de les nostres contrades varen deixar de rajar, al menys els darrers dies de la famosa calorada esmentada que va avançar la canícula d'entre Juliol i Agost...

Però, alguns, sembla que eren forasters, han aprofitat el seu temps vacacional a casa nostra per a manifestar-se de manera gens educada...Si, així és :

1. A la font d'en Baró, del poble de Cervià, des dels darrers dies de Juny, hi aparegueren desperfectes en el mobiliari i pintades a les taules, seients i als troncs dels arbres, a banda de la brutícia de deixalles que varen escampar després d'haver fet malbé la paperera que fa poc que s'hi va posar, en lo que posiblement es tractés d' una "rave" o festa sorpresa nocturna. Les fotos adjuntes en són testimoni.. 

Hi ha qui no hi veurà connexions entre un i altre lloc, però cal dir que santa Afra a banda d'advocada religiosa contra les pedregades -i d'aquí que contra els incendis forestals-, també és la patrona de les putes arrepentides..., i la pintada de la foto ho deixa clar: encara que en el santoral no hi consti aquesta darrera atribució la seva vida així ho apunta i alguna altra dada.
Clar que també, a prop de Cervià, a la carretera N-II a tocar a Medinyà, hi ha una famosa finca dedicada a les feines de les tals dones; àdhuc qué a l'escut de Cervià, en el camper, hi ha un cèrvol amb crescuda cornamenta...,i tothom sap de que van, sovint, les banyes...!

Podría ser que santa Afra, hagi acabat la paciència, a base de tant oblit i insolència, i que per aixó les pluges, torrencials però sense pedra, es van sovintejant des dels darrers dies de juliol? benvingudes vinguin d'on vinguin aquestes pluges, i les seves "raons",  per haver fet que no hi hagi grans incendis més qué el de l'ensurt esmentat de les Pedreres de Girona, i per haver refrescat l'ambient fent que les temperatures estivals fins ara siguin semblants a les que gaudeixen, habitualment en aquestes dates, a sant Hilari Sacalm, i perqué les fonts del Gironès tornen a tenir un bonic dollejar.

santa Afra de Ginestar (1)

zona de la Plana gironina - Google Earth

La capella de santa Afra, enfilada als primers estreps de llevant del puig de sant Grau, és com una balconada sobre el pla agrícola del municipi de sant Gregori, sobre el pas del riu Llèmena quan surt de l'estret obac entre el puig de Velers i el que la sustenta...L'antic santuari amb capella té els orígens en temps molt reculats, al s.XIV;  va ser ampliada al segle XVI amb obra nova i amb una masoveria, i adquirí la fesomia actual a les darreries del segle XIX i primeries del XX, quan esdevingué novament lloc molt popular d'aplecs multitudinaris.

Santa Afra, segons la tradició i la tardana hagiogràfia, va ser una princesa chipriota que, en temps de l'imperi dels antics romans, per ser sacerdotessa de Venus, va ser prostituida, i d'aquella manera va esdevenir meretriu i cortesana professional; estava afincada a la vila d'Augusta Vindelicorum (actual Augsburg) quan sant Narcís residia en aquella població del centre d'Europa ; sant Narcís la va convertir al cristianisme, així com també a les seves companyes, una llarga nit quan fugia d'una de les persecucions i cercà refugi en el burdell d'Afra.  Quan sant Narcís fou nomenat bisbe de Gerunda, i marxà d'allà, Afra patí martiri i mort al ser cremada lligada al tronc d'un arbre...; i fins aquí la històrieta que va donar lloc al culte a Afra i a la dedicació d'una capella al logarret de Ginestar al terme municipal del poble de sant Gregori, possiblement per la seva relació amb el sant patró gironí. No és debades la seva ubicació, atés que els antics, per a la ubicació de capelles i altres llocs de culte, tenien un ull especial...

Aquell tranquil racó de muntanya on, sobretot els diumenges, al acabar la missa catòlica, es podien comprar nissos per a menjar acompanyats d'un got d'aigua fresquíssima de la font que hi havia al cantó de muntanya, o adquirir els goigs de la santa, o postals de l'indret, a les guixetes del costat de la porta de l'edifici, que hi ha enganxat a la capella i va ser rectoria i hostatgeria..., ara és una destartalat casalot, descuidat, on les plantes creixen al seu aire, possiblement assaltat per bretols que han trencat vidres i posts de finestres, i el perill de ruina pel deteriorament que s'ensenyoreja del lloc es fa cada cop més evident...Ja fa temps que ni del canyo de la font a la placeta-balconada de davant del porxo, en raja ni una gota d'aigua!

panoràmiques procedents de Google Earth

Quant abandó ha caigut sobre el lloc on els cristians veneraven a la figura que representava a totes les dones que des de la seva feina de putes, d'alguna o altra manera creien en el missatge evangèlic catòlic...! Quant d'oblit per a la advocada religiosa contra els incendis...!

Tot i que la seva festa es fa els primers dies d'Agost, ara que tot just han acabat les festes del municipi de sant Gregori d'enguany, i que s'ha produit un incendi a les Pedreres de Girona,  m'he decidit a escriure aquesta breu ressenya sobre un dels racons interessants de la Plana de Girona, de la qual el santuari de santa Afra n'és un dels guaites...

FIra de Contes a Medinyà, la Sisena...

Aquest diumenge hem anat a la Fira del Conte de Medinyà, com altres anys, i enguany hi hem posat una senzilla tauleta amb un plafó publicitant "la Pagineta de barris de Girona"; hem fet noves amistats, nous contactes i més possibilitats de projecció...

El dia hi acompanyava, amb un sol que més semblava focus gegantí cremant kilowats despietadament per l'escenari on ens tobavem nosaltres, modestos firaires, simples actors representant tots els contes que són... Si no hagués sigut per l'ombrel·la que gentilment ens han deixat els de "Recorda-t'en", a hores d'ara encara estariem dins d'una banyera plena de glaçons...; Deu apreta però no afoga, diuen...

Us deso una de les instantànies que amablement ens han fet alguns companys, en concret una escriptora i historietista de Torelló que tenia la taula al nostre costat; i també una còpia del plafó publicitari d'aquest any:

ens deixen, i no ens agrada...

Aquest dilluns ha mort una persona veïna de l'escala on resideixo...La Sra. Núria G.C. de Juandó, ens ha deixat. Ens deixen persones que no ens agrada que s'en vagin...,tot i que no sabem si és el que volen.

La Núria des de que es va morir la seva mare, la sra. Climent, vivia a l'habitatge familiar; conservaba la casa i hi va fer algunes reformes, s'interessava activament pels problemes que sorgien a l'escala de veïns, i va ser diverses vegades membre de la Junta de la Comunitat de Propietaris de la finca...

Estimava els animals doméstics, i acollia al pati de casa seva alguns dels que trobava pels carrers, famolencs o malalts, els cuidava i alimentava. Tal vegada perqué alleugia la solitud en que havia restat quan el seu marit també es va morir.

El seu estil formal era clàssic, la seva era una casa decorada a l'estil clàssic, clàssic, la seva aparença era la clàssica d'una dona de la seva edat que ja començava a fer-se visiblement gran, però mantenia un ànim jovial, a vegades fins i tot juvenil, amb una existència normal i senzilla més que tot, però en la seva senzillesa es feia apreciar i fins estimar. Una persona més que feia cada dia més amable la vida en la societat contemporània de les presses i en constants canvis, tot i que els anys començaven ja a sobrar-li...

Trobaré que em manquen les converses, a peu d'escala o de la porta, acompanyada sempre pel seus gosset, sobre aspectes a millorar de l'edifici, i sobre molts altres aspectes de les relacions socials i veïnals...

T'agrairé sempre, sra. Núria, que sovint m'interpel·lessis, amablement però directa, quan volies que m'asabentés d'alguna cosa que no rutllava prou bé a l'escala de veïns, segons el teu parer.

Jo, ja sé que saps que a mi no m'agrada anar a despedir-me per darrera vegada de ningú, sobretot de les persones amb les que he mantingut en vida bones, o normals, relacions; tot i que aquesta vegada volia fer una excepció...., la feina no m'ha deixat estar present amb els altres que hi han sigut; he escrit una nota de condol adreçada als teus parents a la bústia de casa vostra...

Si hi ha quelcom més enllà, que allà on ara estiguis trobis alló que et va mancar aquí.

Dia de la Terra poemàtic

El nostre Jos Dri, ha composat un poema de caire juvenil, pel dia de la Terra 2015...Us el poso continuació, en part, ja que té una bona colla de versos:

LLIBRES i tal,

un problema gens ambiental

Previs:

Un dia vint-i-tres del mes de pluges mil

Jordi, sant per matar un gran drac,

va ser triat, a la Catalunya gentil,

per presidir el dia als llibres dedicat.

novel.les i neoromanticismes variats

senyoregen la diada en la que tothom,

vulgui o no, s' entera, tan si vol com si no,

de que van els darrers llibres editats.

del que no s' enteren molts, i a més diuen bajanades,

és del drama venjatiu i alliçonador dels neodracs:

lentes i inexorables catastrofes de les comoditats

dels consums balafiats d'hidrocarburs, són ocasionades.

per atenyer lo qué us estic explicant,

anar a pams cal, si mes no,

I no passar per ull, tot aixó

que al capdavall és important.

---------------------------------------------------

Intringulis:

Munións ingents de dracs soterrats en eres remotes,

Al subsòl, pel temps, en fòssils variats es tranformen.

Un dia, uns homes despistats, casualment van i troben

L'untuósa basa per on suren els seus pútrids alés:

Negres hidrocarburs oliosos i gasosos, aixó és.

Petrolis i gasofes d'aquelles bèsties pétries

Van esdevenir per la màgia de les químiques

Aliment per a noves i sorollosses màquines:

Mecànics artefactes, milions de dragolins,

Moderns monstres, per humans...,conduits.

Són lo que són: nous mínims dracs armats,

Amb metàl.liques armadures apariats,

Amb càmeres de combustió motoritzats,

Corren per quitranats i ferris camins

Llençant a l'aire fums i fumèrries de verins.

Neodracs, construccions d'hàbils enginys,

proliferaren en un segle d'anys desnerits

Perqué, paradoxa de la creació d'humanes nits,

avui llurs alés, enemics dels aires des d'antanys,

es transformaren per part d'alguns en guanys.

El monstres d' ara de metalls, gomes i plàstics 

No son culpables, a fe de llei, de que fanàtics

d'embrutar l'aire i les aigues dels freàtics,

homes que quan els paguen, fabriquen i venen

Solament en obtenir lucratius beneficis, pensen.

Finalment sorgí alarmat l'Ecologisme ambiental,

Que ens dugué un nova guia de salut laboral...

Però encara és l'hora que en lluita i combat cabal,

Agents, científics i polítics atenyin un sà sentit:

vèncer neodracs, que tot el segle ens han empobrit.

---------------------------------------------------

Conclusions:

De seguir contaminant els requisits de la vida

es degradarà irremissiblement la nostra casa,

aquest planeta...

Així ho fan inpunement encara, qui per dida

de salut, dona mobilitats que amb calers amasa.

Sort que encara hi ha dones i homes que pensen

Com millorar i solucionar, tot lo que passa

En la societat nostra...

I a molts altres, a tothom arreu ho expliquen,

Gracies a la gran difusió de la lletra impresa.

Llàstima em fa però, que per a tanta difusió

nous dracs, màquines i tiratges d'impressió

Calguin encara

Afegint al problema més bruticies i complicació,

Paperassa i residus de dificil neteja i sublimació.

---------------------------------------------------

Coda:

Oiu dons, els sons de la Terra

Com càntics suara somorts

missatges casi agònics i orbs

Que traspuen de la matèria:

ecologicament es podria obtenir el benestar i el saber

I també un grau ambientalment correcte de fer.

Si sabèssiu que, els dracs de rondalles i llegendes, 

Símbols de la Terra planetaria són, sense més addendes:

les entranyes dels dracs, foc gratis proporcionarien.

Les escates minerals de llurs pells, potents plaques solars són,

Les seves ales, baten i formen artificals vents

Que condensats pels bafs ígnics, les pluges facilitarien

I així curulles les fonts, rius i mars, de recursos abastirien el món.

No sabia res de tot aixó, el Jordi, santet atontat,

Sinó, al gran drac no hauria mort, per a rescatar

A l' aleshores, donzella, la sabiesa de la Terra, sents!

Que en llibres de tinta, presa no hi podia restar;

Ans hagués ensinistrat el drac que l'havia segrestat.

----------------------------------------------------

apunt final:

Avui la lliçó hem aprés,

Més val raonar intel.ligent i caut que amb arrauxada passió.

I ja que el temps tot ho guareix,

Creure en la salut de la nostra boleta més que en cap altra raó.

Sant Jordi es jubila enguany...

"Ja era hora!. Sant Jordi es jubila enguany de la seva feina santa de guerrer, guia de pobles i viles, i patró dels aristocrates catalans;  que el sant patró de Catalunya i Anglaterra -que no d'Escòcia- precisament ho és, de patró de Catalunya, perqué així ho va decidir, en el seu segle, el savi cos de la noblesa catalana que així ho va trametre al molt honorable Consell del la Generalitat del Principat de Catalunya....mireu si en fa de temps! Des del temps en que qui manava al país eren els aristocrates;  àdhuc es va mantenir el patronatge del Jordi sant en el temps que la sobirania catalana havia sigut abolida pels primers Borbons i en el temps de les primeres constitucions espanyoles, però, aixó si, via religió...I sigui dit, tot i les diverses maltempsades de les nostres revoltes obreres, i l'empenteta republicana,  la de sant Jordi ha sigut fins ara, la feina del protector d'una Catalunya d'empresaris i terratinents capitalistes, de financers i banquers, i també d'intel.lectuals i lletraferits al seu servei...., i de retop del poble devot, si, devot, es a dir dels que sense tenir o poseir massa res, a sobre havien de votar pels candidats proposats pels amos de fabriques, grans empreses o bancs...però aixó s'ha d'acabar! Cal tothom voti alló que creu de debó, no lo que et facin creure que vols si o si.

Si en aquestes eleccions que venen guanya la República catalana o espanyola en comptes del reino de Espanya, on quedarà el sant Jordi patró de l'ordre de cavalleria de la noblesa catalana? On quedarà el patronatge d'un defensor d'aristocrates en una societat republicana? I per aixó, preventivament Jordi el sant, es jubila, que ja són més de sis segles de patró de la Catalunya de l'espasa i la creu...

Tot i que , ja ho he dit abans, també pot retrotraure tal decisió, i tornar a exercir...,pels nous amos, els de l'aristocracia dels diners o de les tribunes d'opinió i pressió..."

Del discurs del batlle de Cansomas, pertanyent al partit Esquerra Obrera i Pagesa,  el dia anterior a les eleccions municipals de l'Abril del 1931, a una setmana escassa del dia del Jordi sant, en la novel·la de Jos Dri Nir: "les truites ja foren batudes".

Addenda:
Enguany fa deu anys de la primera edició, en autoedició e-book/pdf de l'autor: Jep Ll. Ro.Ma., del llibre en assaig sobre Humor Gràfic. "l'Entorn dels Còmics, manual 1 : els orígens de l'humor gràfic seqüencial contemporani". Si el vloleu obtenir gratuitament, envieu un e-mail a serveis@jeproma.com.

videopresentació la Pagineta

he actualitzat la videopresentació de "la Pagineta", que vaig fer per Carnestoltes:

cagatiós i mones,...fan pascues.

Aquests dies he retrobat el video que vaig composar amb en Luizjo Guemar, amb retalls bons de filmacions d'aquestes festes del Nadal anterior, quan entitats del Barri Vell a sant Feliu van organitzar el Cagatió, aquí podeu veure'l:

i la tarifa planeta d'elecs, per a tothom, quan?

+ info a:
http://www.lahoradelplaneta.org.mx/
_____________________________________________________________________.

poemes i aigua 2015

7ena Jornada de Medi Natural a Girona amb il·lustracions

intervenció de Ponç Feliu i Latorre

Aquest dissabte s'han dut a terme les conferències, ponències i presentacions de la Setena Jornada de Medi Natural de Girona, a l'Espai Marfà, organitzades pels Serveis Educatius municipals a través de "la Caseta", que aquest any es dedicaven sobretot a la Geologia amb conferències, ponencies i presentacions d'alt interès, com la intervenció inicial dels professors D. Brusi i C. Roqué amb "tres històries de la geologia de Girona", o bé la segona presentació del website "Geogirona", projecte que va guanyar la Beca J.Pallach de la UdG,  tot i que la major part de les aportacions han estat relacionades amb la flora, la fauna i, àmpliament, amb entorns del medi aquàtic ja fòssin de fluvials, d'estanys o marítim...

Entre els temes desglossats, es poden citar les tres intervencions del dr. Quim Pou, especialista en fauna aquàtica, de l'entitat Sorelló i del Consorci de l'Estany, o la de Ponç Feliu del Consorci del Ter. A destacar la intervenció final del dibuixant especialitzat en il·lustració naturalista Toni Llobet presentat pel biòleg Ponç Feliu, amb el tema "dibuixant la natura gironina amb eines digitals", on ens ha mostrat detalls de la seva obra i també ens ha obsequiat amb una "demo", dibuixant en directe un blauet -alcedo athis- amb Painter i Photoshop, finalitzant així la Jornada del dissabte.

Pel Diumenge al matí hi ha programada un recorregut itinerari per entorns on la geologia al municipi és més rellevant, segons els autors del website abans esmentat.

en Jos Dri Nir i el Dia Internacional de la Dona

El poeta i lletraferit literat de la colla, en Jos Dri Nir, ha resultat guanyador del tercer premi del concurs de poesia convocat per l'Agrupació local de Salt del P.S.C., per celebrar el Dia Internacional de la Dona d'aquest 2015, entre altres actes que es varen organitzar.

Els dos primers classificats, eren poesies curtes de pocs versos; el poema d'en Jos era de vuitanta versos, però com que les bases del concurs indicaven un màxim de quaranta, el nostre company va escurçar l'original. 

El premi ha consistit en un lot de llibres i un diploma de record.

A continuació anoto les primeres cuartetes del poema galardonat, que té l' enunciat, Soc del carrer: a una dona a quí he estimat.

Deies, als teus seixantes, l'altre any,
qué havia passat el temps, i encara ho eres...
T'en recordes de quan hi anares
a la poma i m'hi trobares de company?

Més enllà de déus i de drets,
una rosa roja d'amor que no erra,
i encara ho és, et vaig dedicar
a tu vella dona estimada que encara n'ets.

Companys, companyes, presentacions
del «clan», deies sorneguera, dels «veïns
del carrer», els quatre de sempre, deies,
posant cara d' inocència anant a les reunions.

Angoixadeta t'acostumares als secrets.
T'acostumaren, pels grisos, angoixats,
al de tantes cigarretes i als aires carregats...
i la gent a gust!, deies, i sense retrets!

Les «manis» dels setanta eren de guerra,
no en feia deu que els maigs havien arribat
i entre les flors que s'obrien, una havia estat
poncella malva; la gosadia de poc l'enterra.

Una de músiques noucentistes i constitucions espanyoles

En Mar,en Jos Dri i en Xolu, m'han dedicat aquest texte a sis mans, per avui que faig anys:

"Espanya ha tingut 9 constitucions, comptant l'actual; la primera va ser la de Càdis al 1812, el mateix any que L. van Beethoven va acabar la seva vuitena simfonía, de les nou que va composar...La d'aquella primera Constitució espanyola va ser una malaurada història: derogada pel rei al 1814, i renovada pel general Riego al 1820, va tornar a ser derogada pels monàrquics el 1823 ( el mateix any que Beethoven va acabar la seva 9ena simfonía), i tornada a restaurar al 1836, tot i que en el mateix any va ser substituida per una nova constitució espanyola instaurada a l'any seguent...
Un segle mes ençà, al 1936, el general F. Franco declarà la guerra a la segona República espanyola, que tenia Constitució Republicana des del 1931 (no n' hi havia cap altra, de republicana, des del 1873 - el mateix any que Tchaikovski acabà l' obertura "la Tempesta", op.18", i de fet aquest mateix compositor havia estrenat una altra famosa obertura "Romeo i Julieta" al 1869, el mateix any que es va aprovar una molt avançada, pel seu temps, constitució espanyola, la primera on es preveia la seva reforma i altres novetats- de tarannà federal aquella primera republica, la seva constitució ho fou plenament,  tot i que mai es va arribar a aplicar, per culpa de la Restauració monàrquica), i venç en el conflicte bèl.lic abolint tota traça de marc constitucional, fins que, els ponents de totes les ideologies representades en el renovat pacte democràtic, redacten l'actualment vigent Constitució Espanyola, aprovada al 1978 per les Corts...

Quina sorpresa pot ser passar pel sedàs de la poesia el ball de dates i noms d'aquest breu recull del paràgraf anterior; jo per la meva banda nomes puc dir, que :

bee,bee, feia un xai que no acaba de ser cuinat mai...

El tó ludic m'acollona, qui m'ho pot explicar?

Van jugar a ser com els de Verona, fins que la Tempesta s'esvaí?

Mai varen poder veure posar la tercera pedra al solar

d'en Figueres, i ni el Charli Dar, el vi tastí?

Curiosament Tchaikovsky havia composat al 1882, la conegudíssima  Obertura 1812, russa ella, i el Michael Nyman, minimalista i britànic ell, va composar la peça: The Otherwise Very Beautiful Blue Danube Waltz, al 1978."

El gran Torres Monsó, el negre.

Fa escassos dies ens ha deixat en aquest, el gran Torres Monsó, artísta escultor que ens va significar a tots els que érem "progres", quan emprant conceptes de disseny grafic i visual aplicats als volums va començar en els ja llunyans anys setanta a encantar-nos amb les seves peces mini-pop, que el varen fer reconegut a Girona entre els joves protagonistes de la anomenada Transició democràtica, i en els vuitanta amb les seves escultures negres...

Entre les seves peces d'aquesta darrera época n'hi ha una, la que du el nom de "black hole 2 bis" del 1983, que estava en la línia de les que aleshores produien els escultors més reconeguts d'arreu, i que es guarda al MHCdeGirona; doncs bé, aquella peça sembla que va ser precursora de la que un altre escultor gironí, de l'altra cantó del vano democràtic, va realitzar per a fer el conegut "monument a la história de GIrona", del que va fer-ne la maqueta al 1985; en ella era diferent el tractament material, cromàtic i so retot la disposició dels cubs que la formen, que en l'escultura final va aproximar tant, la seva forma i disposició dels volums, a la que en Torres M. havia dissenyat dos anys abans que hom diria que formaven part d'un mateix entorn ; tal vegada la idea va ser omplir el negre buit, que el nom de la peça de T.M. indicà, amb la de la història de la ciutat? , no ho sé, però si sé qué el buit que ha deixat la seva absència, tot i que era d'esperar que es produiria un any o altre, serà de dificil omplir.

sobre cadenes en política i religions (2)

a l'hora del café d'avui, he pensat en l'article d'en Mar, i hi afegeixo aquestes conclusions meves:

...i malament es fa la gestió dels interessos comuns de tots o de la majoria de ciutadans d'un país, malament la població podrà confiar en els seus polítics quan, des de posicions de govern, fan només política més partidista que partidària, d'estat o de nació; malament podran respectar els drets de ciutadania democràtica, malament podran seguir i fer normes de Dret democràtic, malament podran ser prou moderats per a no crear estats d' inseguretat en la ciutadania, malament podran ser els líders ponderats, prudents, justos i savis que fins les religions desitjaven en els seus textes històrics i sagrats; ...clar que aleshores tals escrits estaven adreçats als reis, als aristocràtes i no hi havia socialismes i gairebé ni pensament republicanista, i els independentismes en format de rebel·lió estaven al dia...

Si de debó un poble, majoritàriament de debó, vol seguir el seu camí propi, és molt improbable que no ho aconsegueixi, però les presses són males conselleres.

quelcom sobre les cadenes de la política i les religions (1)

En Mar, de la colla de joves d'amics, em fa arribar aquest texte que no li han publicat ni en la premsa estatal ni en la nacional, i jo el deso en aquest meu bloc d'anotacions i dietari no diari, a la consideració pública:

«Quan un Estat de dret democràtic i avançat -com els actuals europeus- veu trontollar la seva estabilitat –de fa escadusserament tres quarts de segle- per qüestions que abasten des dels conflictes socials per causa de les ideologies de les religions fins els nacionalismes de caire secessionista – problemes que solen dur en la seva arrel els dels odis de les ètnicitats fonamentades en les religions, com els conflictes bèlics de l'antiga Iugoeslavia que varen donar com a resultat l'actual mosaïc d' estats de l'oest de la península balcànica que varen esclatar a Europa als anys noranta del s.XX, o els de la civilitat de la legitimitat d'arrel cultural i territorial, com en els de l'Escòcia a la Gran Bretanya, o els d'arrel lingüistica i religiosa a Bèlgica entre la Flandes neerlandesa i de confessions cristianes «protestants» i la Valónia francòfona i catòlica, i fins els de la Catalunya en Espanya, d'arrel lingüística, territorial i ideològica d'àmplia base capitalista - solen activar dinàmiques de defensa de reactivació unionista – com en el cas de l'actual estat espanyol, per les polítiques restrictives en autonomisme i nacionalisme- que han fet que de retop els partits i sectors ja no independentistes, ni sobiranistes, sinó el ple de la societat democràtica avançada actuin de tal manera l'aparença del conflicte independentista secessionista sembli majoritàri, obert i frontal – com ha passat amb les lògiques reaccions massives de protesta i desobediencia per la política lingüística que ha afectat a l'entorn de l'Educació i l'Ensenyament, i en la qüestió de la Hisenda i els diners, el pagament de peatges en autopistes, declaracions de renda i altres - o bé altrament que l'activació de dinàmiques polítiques d'exaltació del nacionalisme català -cas de la celebració dels fets del 1714, i una munió d' accions i actes « de guerrila» en accions i actuacions culturals, o la implementació d'accions polítiques pro imposició estatalista, unilaterals i no prou contrastades, que ratllen en el fanatisme de les velles religions... Accions totes elles que afecten negativament a les capes socials més populars, menys informades i indefenses.

Es curiós que a Catalunya i als Països Baixos -frustradament -, s'hagi donat veu de govern aprofitant la conjuntura d'aquestes polítiques, a persones que pertanyen a sectors «lgtb», en una mena de activació de dinàmiques que aparentement semblen encarades a ampliar horitzonts de normalització social - cas de la llei contra la homofòbia, i altres-, però que en el fons, presumeixo que estàn fetes a mida, a Catalunya, per a 

1. declarar obertament la dinàmica de «inversió» -capgirament- en política nacionalista; es dir de la integració a la separació, posant com a primera premisa el territori, i de retop les subsegüents...(barreres, frontisses, fronteres...) agreujant el problema "lgtb" en "pro" del "bé comú". Tot té un preu(!?)
2. activar debats sobre Economia e Hisenda nacional, i Salut i seguretat social estatalistes, entorns en els que el sector social «lgtb», des de sempre fins fa escassos quinze anys, han sigut els més apartats, segregats, maltractats i fins victimes propícies en ares de «bens superiors», qüestió que crec mereix una atenció especial...,i...
3. fer d'escut contra la intransigència de molts sectors religiosos que tanta influència i arrelament tenen encara en les polítiques dels estats europeus d'històrica absoluta confessionalitat catòlica, alhora que fer de coixí en les dificultats d' integrar als sectors de nova ciutadania o immigració d'altres cultures religioses i d'altres continents, aspecte que no deixa de contenir elevades dosis de cinisme en alguns aspectes com la sexualitat..

Si de la política de les democràcies avançades s'en fa religió -i veient que les monoteistes «occidentals» europees, sobretot les cristianes, han fet un gir cap a posicions integristes que es creien superades des de les polítiques socials i conciliars del catolicisme, les de caire fanàtic com les dels fonamentalismes islàmics, o fins als retorns als postulats inicials de la nació jueva israelita en el llarg enfrontament territorial i étnic els estats musulmans que l'envolten geogràficament, i veient la velocitat revolucionària de la implementació i caire manipulador de les polítiques adreçades a la diferenciació social enfocades cap a l'independència i el segregacionisme, i el difícil equilibri i armonia entre les diferents ideologies, que poden ser fins frontalment oposades, dels mateixos partits independentistes, que es traduieixen sovint en insults públics, descalificacions sense fonament contrastat, pressió sobre les conductes de sociabilitat, i tantes altres..., mal podrà la política fer política social honesta i democràtica de debó»