_Aquesta història-exemple del tarannà d´un ordenat de la cristianitat, un nou heroi
d´una nova forma d´entendre les morals i les teologies de fa algun miler d´anys i més, és un dels més bells exemples del que es diu i no es diu en les seves hagiografies; i dic jo- diu en Ep- que del xoc entre
formes culturals, religioses o socials, sempre es desprén violència, és
per aixó que la diplomacia i la tolerància ha esdevingut l´art dels que
estimem la pau...
però la LLis, ara al seu torn, talla a en Ep, i diu,
_
Para el carro, torero, i deixa´m dir-hi la meva: has relatat el Fèlix
diaca, el màrtir, el santificat... , si, però, jo prefereixo veure´l d´una
altra manera: voldria entendre´l com el jove ciutadà romà que havia
sentit parlar a algun altre convers sobre la figura d´un Sant que es va
enfrontar al poder de Roma i de les velles creences, en la provincia de
Judea; un pensador que havia volgut modernitzar la creença judaica, i
havia sigut admirat i envejat pels sacerdots del Temple de Jehovà, i
finalment considerat un perill per a l´ortodoxia de la fe del poble
d´Israel pel seu Sanedrí o consell suprem que el va entregar al pretor o
jutge romà que no va trobar en aquell santó més culpa que, la gràcia
d´un xerraire bocamoll que no havia desmentit que fós rei -quan per
aquella questió s´el va interrogar- havent de respondre pel càrrec de
soliviantador de les masses jueves-, i la desgracia de ser fins i tot
una mica fanfarró perquè s´havia atrevit a dir que el seu regne no era
d´aquell món...Fèlix veia doncs, en Joshua o Jesus, la valentia en la
simple resposta esquiva de qui no volia un enfrontament directe amb els
romans, i la fermesa de qui no canvia d´idea malgrat la tortura i el
patiment, i a més qui predicava l´amor com a eina fonamental en la
relació fraternal dels que el seguien, maneres molt allunyades d´aquella
crua realitat d´esclaus, lliberts i ciutadans sotmesos a la llei dels
poders materials, dels diners, i de les crueltats legalitzades, en
definitiva de les injusticies extremes d´unes ajustades lleis per a un
extensíssim imperi romà.
Fèlix
era un jove acabat de sortir de l´armari de la seva adolescència, tot
ideals, i ingenu fins a enamorar; era directe però amable com el llevant
front a l´esventada tramontanal, i així en la passió de la
clandestinitat de la nova fe, entre els seus amics conversos va ser
triat per a ser servidor de la nova fe, però..., tanta innocència
concentrada no li permeté passar del diaconat ...
El bescanvi de la llibertat de Crist per la d´un altre pres, un "fanàtic extremista" dels que creien en el Mesies d´Israel, un terrorista d´aquell temps que es deia Barrabàs, a qui el poble preferia per usar la força violenta i cruenta en la demanda d´alliberament del poble d´Israel del jou romà, va ser la solució a la diferència d´opinons entre l´interessat desinterés de la cessió del tribunal dels rabins jueus a la justicia romana i el desinteréssat interés del pretor imperial. Fèlix veia doncs la injusticia que podia generar l ´ús de les armes per a reclamar la llibertat religiosa, i es feia més ferm en la idea d´un treball de pau i predica, on l´amor era l´eina cabdal, per a assolir aquell fí...
La duresa de l´Imperi anava cedint, segle rera segle al treball de sapa dels cristians -malgrat els cops de dissort com la primera escabetxina de Neró- entre els quals Fèlix no va ser més que un puntal, un més, que amb la seva admirable enteresa en els xantatges, els suplicis i les tortures, va posar fonament a la fermesa de la llibertat d´expressió de la creença cristiana, de cara més humanitària que altres creences, també iniciàtiques, que varen anar-se extenent com a nous modes morals pels territoris del vell imperi, com els cultes Isiacs-Serapeics, o el Mitraisme.
_Bravo per les dones; m´agrada més aquesta teva versió Llis -va comentar en Mar tot seguint el fil del que deien els altres- que les d´en Jos o en Ep; la trobo més ajustada, més aproximada al que podia ser veritat. Però jo encara podria explicar a Fèlix d´una manera diferent: Fèlix era un esclau, que tenia per amo a un ciutadà romà d´Emporiae, que tenia propietats en el nord d´Africa; aquell ciutadà, tingués el nom que tingués, posem-hi Caius, havia comprat a Fèlix en un mercat d´esclaus costaner de Mauritània, on una de les seves naus havia recalat; amb el temps es feia acompanyar sempre per Fèlix, ja que usava d´ell en moltes de les seves necessitats: li feia de secretari i administrador -Fèlix havia aprés del seu amo a comptar, llegir i escriure, i el seu interès per continuar aprenent va ser inesgotable, fins a esdevenir gairebé intel·lectual-, i també de valet de chambre i de consol sexual, quelcom molt habitual en aquells temps; Caius però va entrar en contacte amb alguns cristians que el varen guanyar per a la seva comunitat, i així un bon dia va poder reconeixer en una de les reunions clandestines a les quals havia sigut admés, a Fèlix entre els reunits; Fèlix però no estava en mig dels fidels, sinó al costat del que semblava el cap de l´assemblea; així es va assabentar que Fèlix també era diaca de la nova esglèsia... Un bon dia el decret imperial recrudí la repressió contra els cristians, i així fòren extremades les precaucions de clandestinitat entre els creients, però també atiades les delacions per part dels perseguidors; Caius estimava en el que valia a Fèlix, però va ser xantageixat pels decurions que l´amenaçaren amb la confiscació de les seves propietats si no donava els noms dels que sabia que eren cristians; en Caius pogué finalment més la possesió i els diners que l´amor, ja que encara que havia fet importants donacions a la comunitat cristiana, no era encara més que un catecúmen, que no havia sigut batejat encara, i així cedí a la pressió que l´amenaçava amb la pèrdua del seus bens materials, i finalment delatà a molts, però no a Fèlix; aquest va poder fugir d´Emporiae, i va arribar a Gerundae, on es va refugiar en una cabana de pastor en la Vall Llobrega, al peu de la torre de vigia dels soldats romans; allà rebia als creients gironins que anaven a reunir-se amb ell; finalment aquella proximitat a la torre, va fer que els guaites sospitessin de tanta anada i vinguda a la cabana d´un pastor, i el varen detenir. Portat al decurió de guàrdia, aquell va veure que Fèlix portava gravada al foc en la seva pell les marques de l´esclavisme i els usos a que estava destinat com a esclau; va intentar convèncer a Fèlix que renunciés de la creença cristiana, sense cap convenciment, ja que un esclau no mereixia l´esforç, però un ordenat pel cristianisme si, i per aixó li oferia la seva llibertat i la manumisió del sotmetiment als usos i abusos sexuals; però com que Fèlix no volgué abjurar, fou sotmés a tota mena de vexacions: l´escena dels càntics dels angels que sortien de la seva cel·la no vindria a ser res més que la pietosa capa eufemística amb que els redactors del relat oficial de l´Esglèsia Catòlica volgueren passar per sobre d´aquelles crueses i crueltats del suplici i les tortures; finalment, i ja un pedaç de carn violada, el cos de Fèlix va continuar siguent sotmés a laceracions i arrossegat per la via fins a la costa on li varen lligar una mola asinaria al coll, símbol de que fora del jou del sotmetiment a les lleis socials romanes encara existia el pes de la condemna de la llei romana a tota rebel·lia. I si Ep, crec que has narrat l´escena del perquè el volgueren enfonsar al mar, segons em sembla, correctament...I bé, així veig jo a Fèlix, assumint la palma del martiri, "velis nolis" dolça o amarga ...
_ M´agrada que t´hagis recordat dels col·lectius que han sigut tradicionalment perseguits per la seva opció sexual, per aquesta teva versió de la figura de Fèlix...gràcies Mar.
_No es mereixen..., ja era aquesta la meva intenció..., un cafetó per a tots?...mentre el preparo, afegiré que, fet i fet, a les comarques gironines hi ha tantes capelles dedicades a Sant Fèlix repartides per les geografies comarcals de la franja prelitoral -sobretot en l´Empordà, la comarca que ha rebut el seu nom de la antiga ciutat d´Emporiae-, que bé podriem dir que cada una respón a una versió de la vida d´aquell mite, o d´aquell valent; o així ho vull entendre...
El bescanvi de la llibertat de Crist per la d´un altre pres, un "fanàtic extremista" dels que creien en el Mesies d´Israel, un terrorista d´aquell temps que es deia Barrabàs, a qui el poble preferia per usar la força violenta i cruenta en la demanda d´alliberament del poble d´Israel del jou romà, va ser la solució a la diferència d´opinons entre l´interessat desinterés de la cessió del tribunal dels rabins jueus a la justicia romana i el desinteréssat interés del pretor imperial. Fèlix veia doncs la injusticia que podia generar l ´ús de les armes per a reclamar la llibertat religiosa, i es feia més ferm en la idea d´un treball de pau i predica, on l´amor era l´eina cabdal, per a assolir aquell fí...
La duresa de l´Imperi anava cedint, segle rera segle al treball de sapa dels cristians -malgrat els cops de dissort com la primera escabetxina de Neró- entre els quals Fèlix no va ser més que un puntal, un més, que amb la seva admirable enteresa en els xantatges, els suplicis i les tortures, va posar fonament a la fermesa de la llibertat d´expressió de la creença cristiana, de cara més humanitària que altres creences, també iniciàtiques, que varen anar-se extenent com a nous modes morals pels territoris del vell imperi, com els cultes Isiacs-Serapeics, o el Mitraisme.
_Bravo per les dones; m´agrada més aquesta teva versió Llis -va comentar en Mar tot seguint el fil del que deien els altres- que les d´en Jos o en Ep; la trobo més ajustada, més aproximada al que podia ser veritat. Però jo encara podria explicar a Fèlix d´una manera diferent: Fèlix era un esclau, que tenia per amo a un ciutadà romà d´Emporiae, que tenia propietats en el nord d´Africa; aquell ciutadà, tingués el nom que tingués, posem-hi Caius, havia comprat a Fèlix en un mercat d´esclaus costaner de Mauritània, on una de les seves naus havia recalat; amb el temps es feia acompanyar sempre per Fèlix, ja que usava d´ell en moltes de les seves necessitats: li feia de secretari i administrador -Fèlix havia aprés del seu amo a comptar, llegir i escriure, i el seu interès per continuar aprenent va ser inesgotable, fins a esdevenir gairebé intel·lectual-, i també de valet de chambre i de consol sexual, quelcom molt habitual en aquells temps; Caius però va entrar en contacte amb alguns cristians que el varen guanyar per a la seva comunitat, i així un bon dia va poder reconeixer en una de les reunions clandestines a les quals havia sigut admés, a Fèlix entre els reunits; Fèlix però no estava en mig dels fidels, sinó al costat del que semblava el cap de l´assemblea; així es va assabentar que Fèlix també era diaca de la nova esglèsia... Un bon dia el decret imperial recrudí la repressió contra els cristians, i així fòren extremades les precaucions de clandestinitat entre els creients, però també atiades les delacions per part dels perseguidors; Caius estimava en el que valia a Fèlix, però va ser xantageixat pels decurions que l´amenaçaren amb la confiscació de les seves propietats si no donava els noms dels que sabia que eren cristians; en Caius pogué finalment més la possesió i els diners que l´amor, ja que encara que havia fet importants donacions a la comunitat cristiana, no era encara més que un catecúmen, que no havia sigut batejat encara, i així cedí a la pressió que l´amenaçava amb la pèrdua del seus bens materials, i finalment delatà a molts, però no a Fèlix; aquest va poder fugir d´Emporiae, i va arribar a Gerundae, on es va refugiar en una cabana de pastor en la Vall Llobrega, al peu de la torre de vigia dels soldats romans; allà rebia als creients gironins que anaven a reunir-se amb ell; finalment aquella proximitat a la torre, va fer que els guaites sospitessin de tanta anada i vinguda a la cabana d´un pastor, i el varen detenir. Portat al decurió de guàrdia, aquell va veure que Fèlix portava gravada al foc en la seva pell les marques de l´esclavisme i els usos a que estava destinat com a esclau; va intentar convèncer a Fèlix que renunciés de la creença cristiana, sense cap convenciment, ja que un esclau no mereixia l´esforç, però un ordenat pel cristianisme si, i per aixó li oferia la seva llibertat i la manumisió del sotmetiment als usos i abusos sexuals; però com que Fèlix no volgué abjurar, fou sotmés a tota mena de vexacions: l´escena dels càntics dels angels que sortien de la seva cel·la no vindria a ser res més que la pietosa capa eufemística amb que els redactors del relat oficial de l´Esglèsia Catòlica volgueren passar per sobre d´aquelles crueses i crueltats del suplici i les tortures; finalment, i ja un pedaç de carn violada, el cos de Fèlix va continuar siguent sotmés a laceracions i arrossegat per la via fins a la costa on li varen lligar una mola asinaria al coll, símbol de que fora del jou del sotmetiment a les lleis socials romanes encara existia el pes de la condemna de la llei romana a tota rebel·lia. I si Ep, crec que has narrat l´escena del perquè el volgueren enfonsar al mar, segons em sembla, correctament...I bé, així veig jo a Fèlix, assumint la palma del martiri, "velis nolis" dolça o amarga ...
_ M´agrada que t´hagis recordat dels col·lectius que han sigut tradicionalment perseguits per la seva opció sexual, per aquesta teva versió de la figura de Fèlix...gràcies Mar.
_No es mereixen..., ja era aquesta la meva intenció..., un cafetó per a tots?...mentre el preparo, afegiré que, fet i fet, a les comarques gironines hi ha tantes capelles dedicades a Sant Fèlix repartides per les geografies comarcals de la franja prelitoral -sobretot en l´Empordà, la comarca que ha rebut el seu nom de la antiga ciutat d´Emporiae-, que bé podriem dir que cada una respón a una versió de la vida d´aquell mite, o d´aquell valent; o així ho vull entendre...
_ Si, crec que l´encertes, ara, - dic jo per arrodonir el que deia en Mar - encara estàn reparant la capella de sant Fèliu de la
Garriga; una molt bonica esglèsia romànica, que te un resavi estilístic
en la seva portalada que recorda les portes de molts edificis de les
ciutats romanes antigues...mira aquí tinc una foto...
 |
| porta de s.Feliu de la Garriga |
_Si, ho sembla..., - intervinc ara jo - però també són interessants les capelles de sant Feliu de Diana, o bé la ara privatitzada sant Feliu de la Guardia, i molt bonica la petita sant Feliu de Boada, o la de sant Feliu de Rodors...; i, encara que feta als anys cinquanta, la capella de sant Feliu de Domeny imita l´estil romànic, i la talla del sant, encara que feta no fa tants anys, té regust a imatgeria siscentesca de la Contrareforma catòlica...
_ Va calleu, que estàn començant el "Polònia" a la tele, i no m´ho vull perdre...
_Mit´el ell, ara també hi posen al JuanPol segon al costat del papi di roma...
_Silenci, va que no m´entero...es que sou...!!
_ Va calleu, que estàn començant el "Polònia" a la tele, i no m´ho vull perdre...
_Mit´el ell, ara també hi posen al JuanPol segon al costat del papi di roma...
_Silenci, va que no m´entero...es que sou...!!
_més felius, no, no creus...!
