Conviure: Centenari emporità (1)

[Aquest any es celebra el centenari de les primeres excavacions que arqueòlegs catalans varen empendre amb mètode i continuitat (1908-2008). Van estar dirigides per l´arquitecte Puig i Cadafalch, i coordinades per Emili Gandia, conservador museístic però considerat el primer arqueòleg català que treballà amb metodologia científica.]

"Els Foceus, quan doblaren el cap que ara anomenem Norfeu, havien albirat la fumarola que s´eleva des de l´extem d´una ampla badia -que ara anomenem de Roses-, i allà adrecen les seves naus; Els vaixells grecs varen arribar a l´illot que feia de ciutadella, aïllada dels perills de terra ferma, a la població ibèra que hi estava instal·lada; els aiguamolls i llacunes estanyades que hi havia en tota la corba costanera del golf -badia també- envoltaven la desembocadura d´un riu, ben bé al davant d´aquell recer aïllat dels íbers; allà vivien més o menys feliços, amb cacera i pesca abundant, tant a la costa com a la mar que envoltava el seu illot rocallós: 
Entaulen contacte amb els autòctons, i troben que el que ofereixen els convé a ambdós,  fent d´aquella primera trobada una relació que perdurarà per segles, ja que els grecs poden doncs instal·lar un port d´escala en la seva recerca de nous llocs on establir-se, emigrants com eren de la seva pàtria llunyana.
No passà més que un segle -aviat és dit-, i decideixen, emprenedors com eren, ampliar aquell establiment que havien fet a l´illot dels ibers, als que ja havien omplert de noves tecnologies i bens: les belles ceràmiques, els nous ensats per a tota mena d´usos, els telers avançats per a fer teixits més resistents i ben tramats, el tint per a embellir-los, les innovadores tècniques constructives, les millores en la fosa de minerals i el motlluratge metal·lurgic per a fer millors eines i estris, ara ja en ferro ben polit, i sobretot la moneda com a instrument d´ intercanvi econòmic: ja no caldrà intercanviar productes o serveis, tot sovint injustos i favorables als més poderosos, es deien... L´ organització i representació social també anà canviant, i així la nova cultura grega anà calant en els ibers, no només en els de l´illot, sinó també en els de les planes del rerapaís. 
Decidiren doncs construir una vila per a ells, murallada i en terra més ferma, que ja seria més pròpiament seva, la dels grecs, anomenant-la Emporion. Així començà la història de les cultures bressol a ca nostra."

_Ostres, com t´enrotlles Jos; tiu, mai hauria cregut que t´agradés tant explicar contes… 
_Home, Ep, que no és cap “cuentu”, es que en les antigues cultures sempre podem trobar alguna lliçó, o quelcom que encara ens serveix o que és fonamental…, ja sabeu de la meva dedicació a la feina literària...; a més m´ha ajudat en Mar, que ell si que en sap de Història.
_ah! si?, doncs, Mar...- diu en Ep-, què m´en dius dels romans, perquè allà també hi havien romans, oi? 
_I tant; però arribaren una mica més tard; tres segles després si fa no fa; Emporion, aquest mot està en singular, amb ells va esdevenir Emporiae, que vol dir : els emporis, mot en plural; Emporion vol dir establiment mercantil o mercat, traduit del grec antic. Amb els romans arribaren doncs els mercats, el comerç de major abast; vaja que tant centre comercial va ser la ciutat dels grecs, com ho va acabar sent la que varen construir els romans, i per tant ja eren dos, i per tant eren els mercats, que finalment s´uniren en una sola ciutat, el Municipium Emporiae.

adreces web d´interés www.mac.es/empuries/index.htm

el xou dels dissabtes d´en Jos i en Xolu (2)

il·lustracció d´en Jep Ll. Ro.Ma.

Aquell dissabte en Jos es va aixecar amb el peu que no tocava, i li va tocar el rebre al Xolu :

_tu perqué ets un lletraferit, però i als que ens agrada la música i no les "torrades" que fas cada dia, què…?! 

_genial, tiu, ets genial i ni tu mateix t´adones dels teus valors; acabés de fer una imatge metafòrica d´elevada iconicitat del que poden ser també les pàgines de text d´un llibre, i ni t´has adonat...,i a sobre critiques als que ens agrada aquesta manera de comunicar;  ets un pou de contradiccions; hauries de valorar-te una mica més…Quan composes una peça musical- i a mi m´agraden les teves cançons- hauries de veure en cada nota o compàs, com segur que ho veus, una imatge, un vers, un poema o la bellesa, l´amor o jo que se…

 _ba, ba, ara m´ensenyaràs a fer cançons…Ja fa temps que en se de musicar…
 _si, és veritat, però encara no has trobat el teu minotaure, el teu monstre, al qual desafiar, i amb el que fer-te amic al final; sempre val més un amic que un enemic.. no? No em posis banyes ara…
 _pero, que t´agafa ara, jo no em poso tant amb tu, si t´emprenyes per les meves crítiques és el teu problema!... a més tu no ets cap monstre, en tot cas un mini…., mínimalista, en lloc d´una exageració… 
_ja està, veus com fas imatges poètiques i qualitatives; m´has comparat amb alló que no és una exageració, per tant amb la justesa; tanmateix quan vols pots ésser d´alló més afalagador, la música minimalista és una de les contemporànies més ben valorades; t´ha sortit la ciència infusa…_deixa estar de floritures musicals què és el meu camp…, i no és infusa, és fusa, com hi ha corxees, o blanques o negres, o belles i bèsties..., o cols, o naps, o bledes o…, va anem a comprar al mercat, i per demà més… i anota a la llista els porros per a vichysoisse que vol fer en Jep, i les flors que la Ma vol posar al xifonnier de l´estudi, i sobretot no t´en descuidis; i agafa el cistell o el carret, que no vull traginar amb bosses de plàstic, que podriem folrar les parets de tantes que en tenim, 
_no voldras també que et dugui a coll-i-bé, no!!!?

i és que a vegades n´hi ha per sucar-hi pa encara que no poguem ficar cullerada!

El xou dels dissabtes d´en Jos i en Xolu (1)

_Teseus va ser un heroi en un laberint, cercant vèncer a alló que considerava monstruós, en un entorn en el que era fácil perdrés; un monstre, tal vegada una imatge proyectada en el seu insconscient, un miratge de si mateix, que els filosofs antics trobaren interessant traslladar a narració épica i alliçonadora, dins el corpus psicoeducatiu de narracions mitològiques de les antigues cultures bressol…Quantes situacions considerades obstacles a vèncer, reptes a les nostres capacitats o aptituds, s´ens presenten cada dia, que si es tornen dificils d´assolir, es poden començar a percebre com a mostruositats a descalificar per a justificar les pròpies mancances…Tal vegada calgui entendre així, des de la contemporaneitat, aquell i altres mites antics. De fet la Literatura Infantil i Juvenil està plena d´aventures que plantegen els desafiaments de la descoberta, del cara a cara amb alló que, a vegades, no entenem...

_bé Jos, ja sabem que saps explicar, i que t´agrada desmitificar, però talla una mica la “refle”, no?, que és dissabte, tiu i hem d´anar al mercat…
_si clar, com que tu no tens altra cosa a fer que liar un pitu rera l´altre, i quan te l´has polit, vens amb presses, però d´escoltar-me res de res, i no t´enteres i em vens amb excuses de mal company…
_eh! para el carro, que encara hi ha democràcia i llibertats musicals...
_què t´empatolles ara, que té a veure la democràcia amb el fumar? Es veu que tens ganes de gresca sorollosa…
_mira, dons si té a veure, i molt… si no vols fum, no calis foc, i aquí hi ha molta foguera; aixó del Teseus i el minotaure, i aixó de que es desafien, que si la carn, que si neden junts, que si estàn despullats a la platja..,aixó crema! i a mi no m'harmonitza!
_que n´ets de tanoca; en comptes de mirar-t´ho pel costat eròtic, mirat´ho pel costat metafòric, què és més divertit, home…; si sempre se t´omple el cap de sexe i imatges del tal, la vida es torna un gran conyàs o una polleguera monumental; intenta en cada imatge eròtica veure quelcom més: símbols, metàfores, referents d´ iconicitat múltiple en un mateix mot - el que es coneix com polisemia- i etceteres; la poesia és sobretot aixó: sovint el poeta és un màgic que ens proposa enigmes a descobrir en els seus mots; interpretant-los assolirem el missatge immers en l´entrellat dels seus versos, i així ens plaurà intel·lectivament el repte dels seus poemes i els enigmes de cada dia, fent-nos més capaços d´esdevenir persones sàvies…No tot el que es veu és en realitat el que és, o en frase d´un poeta francés, Paul Eluard, : "hi ha altres móns però estàn en aquest", encara que a primer cop d´ull no els copsem o veiem…

-Si , clar com que el xou bissnes musical dels hits i els  rankings és tant poc d'eròtic, jo m'he de fer l'estret, oi? ja sé que la poesia és el fonament de moltes peces de música i sovint la d'inspiració, i al revés...però a mi la xerrameca de bon matí em va grossa, que vols que et digui!

-al menys fes-te badia, bon dia, ondia! no...? quines penques de poca sociabilitat teniu els músics a vegades!

i és que a vegades val més fer-se l'orni o fer muts-i-a-la-gàbia...

Teseu i el Minotaure, un p(r)o(bl)ema

_Quin dels teus papiros toca avui, quin llibre és?
_És una biografia i un resum de l´ obra del gran escriptor grec Nikos Kazantzakis; per cert, tu que sempre estàs enganxat a Internet pots baixar-te un resum sobre aquest personatge, i així m´estalvies el rotllo… no?...
_però tiu, que et costa fer la sinte..., si tens tot el matí; que sóm dissabte i no hem d´anar al curro.
_Doncs, au va, per ser tú afluixo, que si no…: aixó era que aquest darrer any que hem passat, els entorns socials relacionats amb la cultura i la societat grega contemporània havien dedicat l´any a recordar el cinquantenari de la mort de Nikos Kazantzakis: va ser un lluitador per Grècia en temps dels darrer Imperi Otomà, i anys després contra la dictadura dels coronels a Grècia;  tenia un tarannà sociata i està considerat un dels milors pensadors i escriptors grecs contemporànis, de bon començament poeta, i després prosista i dramaturg; va mantenir una certa preferència per fer noves versions adaptades a la contemporaneitat de temes de la tragèdia i la mitologia de la Grècia clàssica antiga; a mí m´agrada sobretot un poema sobre la figura de Teseu, aquell heroi grec que es va atrevir a entrar al laberinte del Minotaure…; aquí el tens en una adreça web, www.filohelenismo.blogia.com/temas/literatura-griega.php ;

si aquest vespre passes una mica de passar-te l´estona amorrat a la barra del “meet-hit parade-ing” t'el  llegiré, que no és ni un pel de llarg, tot-i-qué no em puc estar d´ adelantar-te un pedaç…

poema de l'obra de teatre Teseo de N.Katzantzakis (en castellà):
“…Me han servido bebidas embriagadoras, pero yo no me he embriagado; Cada noche han puesto una puta en mi lecho, pero yo no la he tocado; pues guardaba mi fuerza entera para el momento supremo./…/¡Y la lucha comience!

(Se oye bajo tierra, debajo de TESEO, un sordo mugido de alegría. TESEO hiere el suelo con el pie…)

¡Demonio subterráneo que te revuelcas en el cieno, yo te saludo, devorador de hombres! Has olfateado mi carne, has saltado de hambre y me das la bienvenida relamiéndote.¡Salud, amigo! Heme aquí. ¡He llegado! Mi carne tiene gusto a sal; en mis labios tengo el áspero olor del duro pan de cebada y de la aceituna amarga de mi patria. Vengo a ti; te traigo los soles, los vientos, las lluvias del mundo de la superficie; pero ten cuidado; mi corazón es una almendra cuya cáscara rompe los dientes. ¡Yo te romperé los dientes!

Acechas bajo tierra acurrucado en las húmedas tinieblas, velloso, apestoso, tus /apestosas/ mandíbulas abiertas de par en par... tú me esperas, ya lo sé; algunos aseguran que no eres más que un gusano que se ha hinchado desmesuradamente hasta convertirse en un monstruo, por haber comido demasiado; otros pretenden que eres el rey de los Infiernos, la cabeza de oro, los cuernos retorcidos;y otros, en fin, que eres un dios; voy a descender, voy a luchar; juzgaré.(Silencio.)

Vertical esta hora decisiva está suspendida sobre mi cabeza; la mano del Destino brilla fosforescente en la sombra, sosteniendo la balanza. En el platillo de la derecha, un Gran Poder corrompido, ungido de afeites y de perfumes, cubierto de joyas, para encubrir su podredumbre, sostenido por toros; Sobre el platillo de la izquierda, yo, solo. Me coloco la mano como visera, apercibo entre las ramas de los olivos sagrados la puerta azul de mi patria, la mar.

Elevo la voz y llamo: acude, compañero de mi juventud; nos perderemos o nos salvaremos juntos. ¡Socorro! Cabalga sobre las olas, levanta por encima de la espuma tu /magnífica/ cabeza, mírame; ¿te acuerdas de mí? ¡Yo soy Teseo!
Un resplandeciente día de sol yo nadaba a mediodía en una bahía solitaria del Ática sembrada de guijas; sobre mi cabeza, alegre, el sol; detrás de mí, pinos murmurando a impulsos de la brisa; ante mí, hasta las distantes costas de Creta, la mar inmensa.Yo me volvía a menudo; ¡tú nadabas conmigo! , a tu vista, mi fuerza se decuplicó; rivalizamos cuerpo junto a cuerpo; los brazos ampliamente separados, rechazábamos las olas a brazadas tras de nosotros.

Luchamos a ver quién adelantaba a quién.Tan pronto eras tú quien bogaba delante; yo me encolerizaba y me esforzaba en alcanzarte; cuando quedabas atrás, tú te irritabas, saltabas como un delfín y me alcanzabas. Yo tendía entonces la mano; ambos nos sentíamos iguales; hendíamos la mar uno junto al otro; las olas se transformaban en humeantes corceles, la mar entera espumeaba, se ponía a relinchar. Y surgiendo de sus grutas de azur, Poseidón nos miraba con /envidia/, terror y fiereza.

Nosotros nos echamos a reír; la playa reía toda a la par que nosotros; repuestos, descendimos por fin de nuestros glaucos corceles.Yo me extendí sobre las ardientes guijas, tú, el semblante vuelto hacia el mar, erguido, los pies juntos, las manos pegadas a los muslos. Te secabas al sol. Mis ojos recorrían tu cuerpo, querido compañero, con avidez; te contemplaba maravillado; tus piernas brillaban como columnas de bronce, tu vientre se redondeaba liso y velludo; tu ancho pecho estaba cubierto de sal, i tus labios temblaron a impulsos de una risa imperceptible, que se esparció por todo tu cuerpo, desde los tobillos hasta tu altiva frente; era como si hubieras dormido durante miles de años.

Te despertaste en el instante dispuesto y miraste las montañas, la mar, las islas, las barcas,i todo lo que veías era tuyo. Yo te admiraba en silencio; extendiste el brazo derecho como si quisieras tomar posesión del universo visible…/…/”
  
Versió de l´ edició en castellà d´editorial Planeta ,volumen II, Obras selectas de N. Kazantzakis, 1962; Trad: Enrique de Juan.

_Van tres caputxinos Nestlé a que no t´el llegeiges sencer. Bé, ja veus el qué de l´alliberament d´un savi grec per medi de la poesia, una sublimació més per l´estètica de la creació literària, i una lloable vida entre les possibles a recordar de les stock-options que ens aporta la història de les societats.

_Oki! que vol dir oc, es dir si en occità, que si vull també en sé de filolotals, qué en la mateixa adreça de blog, on hi ha variats articles sobre literatura i música clàssiques antigues, que m'has anotat abans, també hi ha el següent comentari sobre Katzanzakis: “El seu epitafi diu així: Δεν ελπίζω τίποτα. Δεν φοβάμαι τίποτα. Είμαι λεύτερος = No espero res. No li tinc por a res. Soy libre". Amb tots els respectes, a mi me fa que li falten perqués. I ara no em facis anar al bar de la plaça a buscar-te els tres pèls dels caputxins dels carais!

Primavera florida i paratges-jardins naturals

_La primavera ja és a les portes: tornarem a escoltar els poemes que consuetudinariament evoquen els arbres fruiters més característics descrits en ara com a florits…,al tanto: florits de flors, no de floridures. Les llengues solen estar plenes d´ alló que per a alguns pot ser una trampa, un parany, però que per a altres pot ser un avís, una invitació especial: les homofonies, les polisemies o les formes quasipolisemiques, i els mots derivats, amb desinencies especifíques, són la manera que tenen les intel·ligències verbals de donar a entendre no una redundància, sinó una diferenciació, sovint i a vegades, per llunyania o contraposició, per oposició o asintonia,.... Jo que no soc filòleg entenc, des de l´entorn del que en sé una mica, el Naturalisme i la Botànica, que la flor que és la més bella promesa i la més delicada potència vers el fruitar com a culminació d´un cicle natural vital, és l´estat oposat a la floridura, que és aquell procés de putrefacció, de descomposició, en que la matèria orgànica comença a deixar de ser valuosa energèticament, es dir gastronomicament, per a molts peixos, mamífers i ocells, tot i que ho és encara per a algún i per a molts invertebrats, vegetals i microorganismes…

En la Natura, en la Biosfera, els equilibris i les interaccions entre els éssers mantenen unes proporcions precises: massa aigua pot provocar que les flors és cremin o marceixin, però massa nutrients amb l´aigua necesaria també…i la poiquilohidria, i naturalment la manca d´aigua, fa que…

_Bé deixem-ho, diu en Jos, que no estic per a rollassos…; Ep, he vist les fotos que has fet en la darrera sortida a “herborejar”, com dius tú… i quines flors tant delicades que has fotografiat…

_Ah!, si, clar, són orquídies, que vaig anar a veure aquest febrer passat; com ha fet tant bon temps, han florit –i no “s´han florit”- la mar de bé; són d´un dels entorns paisatgístics més calms i arrecerats de les planes empordaneses, d´una de les petites valls del massís del Montgrí…goita, aquesta n´és una; a vegades ens les trobem en racons sobtats d´entorns naturals que obtenen la qualificació de paratges; en ells es solen trobar mostres d´habitats especialitzats d´espècies, a vegades endèmiques, es dir que o bé són escadusseres, o bé són només pròpies d´entorns d´unes determinades característiques d´un terrirori... algunes orquídees en són..., i Jos, ara que ja estàs més a tó -vull dir que ara que no m´engegues les reflexions naturalístiques a pastar, o passes llargament d´elles -, que et sembla si em fas una unça del llibre que has acabat de llegir?; l´he vist a la tauleta de la sala, però no te´l sabia, i a més sempre els folres.

_Tafanejant, eh?...No, avui, no, que diries que és un "totxo"; demà; ara explica´m quelcom més de la flora dels llocs que visites...

_Si, doncs apa que tú: Va, que no vull que ens tirem els d´en Tolki pel cap...; mira aquesta és una altra de les herbàcees en flor que he trobat - foto infra -, oi que sembla una flor de lis, eh? doncs no diries pas que és. Demà més; de demà no passa que em diguis de que và el llibre que llegeiges...; i si no no et pago el marronet a la cafeteria de la plaça...