sobre cadenes en política i religions (2)

a l'hora del café d'avui, he pensat en l'article d'en Mar, i hi afegeixo aquestes conclusions meves:

...i malament es fa la gestió dels interessos comuns de tots o de la majoria de ciutadans d'un país, malament la població podrà confiar en els seus polítics quan, des de posicions de govern, fan només política més partidista que partidària, d'estat o de nació; malament podran respectar els drets de ciutadania democràtica, malament podran seguir i fer normes de Dret democràtic, malament podran ser prou moderats per a no crear estats d' inseguretat en la ciutadania, malament podran ser els líders ponderats, prudents, justos i savis que fins les religions desitjaven en els seus textes històrics i sagrats; ...clar que aleshores tals escrits estaven adreçats als reis, als aristocràtes i no hi havia socialismes i gairebé ni pensament republicanista, i els independentismes en format de rebel·lió estaven al dia...

Si de debó un poble, majoritàriament de debó, vol seguir el seu camí propi, és molt improbable que no ho aconsegueixi, però les presses són males conselleres.

quelcom sobre les cadenes de la política i les religions (1)

En Mar, de la colla de joves d'amics, em fa arribar aquest texte que no li han publicat ni en la premsa estatal ni en la nacional, i jo el deso en aquest meu bloc d'anotacions i dietari no diari, a la consideració pública:

«Quan un Estat de dret democràtic i avançat -com els actuals europeus- veu trontollar la seva estabilitat –de fa escadusserament tres quarts de segle- per qüestions que abasten des dels conflictes socials per causa de les ideologies de les religions fins els nacionalismes de caire secessionista – problemes que solen dur en la seva arrel els dels odis de les ètnicitats fonamentades en les religions, com els conflictes bèlics de l'antiga Iugoeslavia que varen donar com a resultat l'actual mosaïc d' estats de l'oest de la península balcànica que varen esclatar a Europa als anys noranta del s.XX, o els de la civilitat de la legitimitat d'arrel cultural i territorial, com en els de l'Escòcia a la Gran Bretanya, o els d'arrel lingüistica i religiosa a Bèlgica entre la Flandes neerlandesa i de confessions cristianes «protestants» i la Valónia francòfona i catòlica, i fins els de la Catalunya en Espanya, d'arrel lingüística, territorial i ideològica d'àmplia base capitalista - solen activar dinàmiques de defensa de reactivació unionista – com en el cas de l'actual estat espanyol, per les polítiques restrictives en autonomisme i nacionalisme- que han fet que de retop els partits i sectors ja no independentistes, ni sobiranistes, sinó el ple de la societat democràtica avançada actuin de tal manera l'aparença del conflicte independentista secessionista sembli majoritàri, obert i frontal – com ha passat amb les lògiques reaccions massives de protesta i desobediencia per la política lingüística que ha afectat a l'entorn de l'Educació i l'Ensenyament, i en la qüestió de la Hisenda i els diners, el pagament de peatges en autopistes, declaracions de renda i altres - o bé altrament que l'activació de dinàmiques polítiques d'exaltació del nacionalisme català -cas de la celebració dels fets del 1714, i una munió d' accions i actes « de guerrila» en accions i actuacions culturals, o la implementació d'accions polítiques pro imposició estatalista, unilaterals i no prou contrastades, que ratllen en el fanatisme de les velles religions... Accions totes elles que afecten negativament a les capes socials més populars, menys informades i indefenses.

Es curiós que a Catalunya i als Països Baixos -frustradament -, s'hagi donat veu de govern aprofitant la conjuntura d'aquestes polítiques, a persones que pertanyen a sectors «lgtb», en una mena de activació de dinàmiques que aparentement semblen encarades a ampliar horitzonts de normalització social - cas de la llei contra la homofòbia, i altres-, però que en el fons, presumeixo que estàn fetes a mida, a Catalunya, per a 

1. declarar obertament la dinàmica de «inversió» -capgirament- en política nacionalista; es dir de la integració a la separació, posant com a primera premisa el territori, i de retop les subsegüents...(barreres, frontisses, fronteres...) agreujant el problema "lgtb" en "pro" del "bé comú". Tot té un preu(!?)
2. activar debats sobre Economia e Hisenda nacional, i Salut i seguretat social estatalistes, entorns en els que el sector social «lgtb», des de sempre fins fa escassos quinze anys, han sigut els més apartats, segregats, maltractats i fins victimes propícies en ares de «bens superiors», qüestió que crec mereix una atenció especial...,i...
3. fer d'escut contra la intransigència de molts sectors religiosos que tanta influència i arrelament tenen encara en les polítiques dels estats europeus d'històrica absoluta confessionalitat catòlica, alhora que fer de coixí en les dificultats d' integrar als sectors de nova ciutadania o immigració d'altres cultures religioses i d'altres continents, aspecte que no deixa de contenir elevades dosis de cinisme en alguns aspectes com la sexualitat..

Si de la política de les democràcies avançades s'en fa religió -i veient que les monoteistes «occidentals» europees, sobretot les cristianes, han fet un gir cap a posicions integristes que es creien superades des de les polítiques socials i conciliars del catolicisme, les de caire fanàtic com les dels fonamentalismes islàmics, o fins als retorns als postulats inicials de la nació jueva israelita en el llarg enfrontament territorial i étnic els estats musulmans que l'envolten geogràficament, i veient la velocitat revolucionària de la implementació i caire manipulador de les polítiques adreçades a la diferenciació social enfocades cap a l'independència i el segregacionisme, i el difícil equilibri i armonia entre les diferents ideologies, que poden ser fins frontalment oposades, dels mateixos partits independentistes, que es traduieixen sovint en insults públics, descalificacions sense fonament contrastat, pressió sobre les conductes de sociabilitat, i tantes altres..., mal podrà la política fer política social honesta i democràtica de debó»

Reflexions sobre teories i terrorismes

La casuística que envolta els fets cruents de la masacre de gairebé tots els membres de la redacció i altres persones de la revista quinzenal francesa Charli Hebdó, no deixa d'estar relacionada amb la que sustenta, en la teoria del dibuix, la de la caricatura com a retrat...: el que emprenyà als assasins han sigut sobretot les caricatures amb idea de retratar algunes qüestions. Faig, dons, algunes reflexions sobre aquests conceptes:

• El retrat en dibuix i pintura, es dir, en les arts de la representació iconográfica bidimensional, sol ser descrit correntment, com aquell treball que té per objectiu crear iconogràficament una imatge fidel en el major grau al model, i la caricatura com aquell treball que posa en relleu les formes i cualitats iconiques més peculiars del model de forma exagerada per tal de produir una imatge de caràcter humorístic...En retrat hom no tracta la deforma ni estrafà aspectes FÍSICS del model, i en canvi en caricatura és "conditio sine qua non"...
• Dissenyar es definit també com : l'acte de transformació d'una realitat existent en un signe amb clara intenció comunicativa, i així, el disseny gràfic és el treball d' aquella transformació en signe iconic.
• Molts teòrics, com els catalans A.Moles o J. Rom, defineixen la "imatge icònica" -pel seu realisme, analogia o semblança amb el seu referent-, com  tot aquell suport de comunicació visual que materialitzant un fragment de l'entorn òptic, esdevé experiencia directa que extableix comunicació entre el creador emissor i el client o receptor, xq la imatge representa, presenta, mostra i demostra.
• L'analogia, situa una imatge en la categoria de la representació : s'hi assembla però no és l'objecte model; per tant la seva funció és evocar...,i si la imatge resultant del treball de transformació es percebuda com a representació, vol dir que ls imatge és un signe, i per tant el treball realitzat és de disseny! 

item més:
1.És posible fer retrats que no pretenguin la identificació fidel al model. A partir, dons, de quin nivell de similitut o semblança al model deixa de poder considerar-se retrat, i a partir d'on es pot considerar caricaturisme?
2.tot aquell traç o pinzellada que en un treball de retrat no pretengui més que la semblança, - p.e. en treballs d'aproximació icónogràfica no identitaria al model però si identificativa - en realitat el que fa es deformar la percepció iconica de model o bé enriquir la percepció de la seva iconicitat o cualitats icòniques?
3.Tota imatge icónica consta de significant i conté dons un significat, i segons diu el pare de la semiòtica - F. Saussure - el significat és sempre un concepte de naturalesa PSÍQUICA; si en treball de retrat no hi ha deformació icònica però resta clar que la imatge resultant només és semblant al model referenciat, el perceptor podria, doncs, veure-hi una imatge de la psique del model?

Anotació final: 
Si tota caricatura entra en les definicions anteriors, ens hauría d'estranyar que, en el fons del fons, guerres "santes" i episodis violents entre ideologies religioses i/o polítiques, s'hagin pogut desencadenar per causa de la percepció d'unes i altres de les imatges representades sobre elles per unes o altres?

ch.h.,...

La publicaciò parisina Charlie Hebdó, en la seva seu web, a dos dies de la masacre de la seva plantilla per terroristes, com que no hi ha edició, han posat a tota pantalla sobre fons negre, la frase: "jo soc Charlie" i a continuació un dibuix d'un llapis enarborat en un puny, i a sota el texte : " com que el llapis sempre vencerà a la barbàrie, i ja que ens doneu el vostre suport, perqué la llibertat és un dret universal, nosaltres, Charlie, sortirem per a vosaltres, el proxim dimecres" i dins un recuadre simulant una pàgina, " Charlie hebdó, el diari dels supervivents, dimecres 14/1".
Ha sigut necessària una masacre de tals proporcions en una nació supercivilitzada per a que l'eslogan que ja lluia una publicaciò espanyola i catalana dels anys vuitanta i noranta del segle XX, "el Víbora", que es sotstitulava "comix para supervivientes", torni a definir una publicació humorística, i aquest cop no hi ha riure ni somriure que valgui, tot i que si que hi ha ànim=humor, el negre, que en "el Víbora" era a tot estirar morat o roig...Radicalisme contra radicalisme, peró tal com ha de ser en un món civilitzat, amb els estris de dibuixar i escriure "armats" de raóns!
En solidaritat amb "els companys de professió" de Ch.H.: no hi ha humor que pugui consolar ni esborrar prou la gravetat del drama que han patit, el buit que el terrorisme ha produit no es pot omplir ni amb mots ni amb imatges.
Per veure la portada web de chh anar a : http://www.charliehebdo.fr/index.html
N.B. també per casa nostra hi ha qui té alguna publicació de xarxes que el sotstitula : "l'ofici de sobreviure", tot i que no és humorísta de professió, però s'agafa la vida amb ell...