la mona que no volía ser-ho!

En Jos Dri Nir, m'ha demanat, com sempre, que inclogui en el bloc el conte de Pascua d'enguany, que ha escrit amb un guió d'en Mar Manri; Ah! i m'ha dit que posi que el dedica a l'Agnès per quan sigui més gran i sàpiga llegir, a la Marta que ja té dos anys, a la Laura, que ja sap llegir i fins escriure, i molt bé, i a la xiqueta que estima a la goseta "menta"...

Aquí el teniu:

"En aquells temps quan les rodes eren fetes amb pals, a casa d'una senyora del carrer de lo pla d'una vila per la que passa el riu Tarranya, hi hagué una mona que la varen portar de lluny, com a regal de festa; la mona era molt juganera i sempre volia sortir a passejar...

Un d'aquells dies de festa que la senyora se l'endugué a passeig cofada al cap en un barret redó decorat amb fruites confitades..., al passar pel pont, va mirar a l'aigua i s'hi veié reflectida... Ahhh! ihhh! Quins xiscles que va fer! Mai s'havia espillat en l'aigua d'un riu, i ara que ho havia fet per primera vegada, s'espantà d'alló que veié; i, cada vegada que pel pont passà, sempre, au! xiscles amunt!, de tant lletja com es veia ; i no valien ni llacets primorosos, ni cintetes de colors, ni pintetes decorades, ni res de res...
Fins a tal punt s'espantava de si mateixa que no volia ser ella, sinó que, volia ser altra!

Tant esporuguida estava, per lo lletja que,s'anà veient que, un dia, espantà, pujà a una columna que hi havia a prop i, d'allà, ja no volgué baixar, per més que la seva ama la cridés.

Quan els guàrdies la burxaren per a fe-la baixar, es desllorigà una pluja, un xim-xim... ; les gotes del plovisqueig que marcaven les aigües de lo riu li van xopar els pèls del cos; i, així semblava que estigués pentinada amb melena i vestida de farbalans... La fressa sorda del plugim sobre el riu, va fer que mirés la pell de l'aigua; i, aleshores, s'hi va tornar a veure reflectida en l'espill, i...Oh!, si, llavors, entonses, si que es va agradar!

De seguida baixà de la columna..., però, si-és-no-és s'ho repensà i enfilà el carrer de la pujada amunt, arribant, tot bufant, fins a prop del temple en construcció on va veure una bastida, i entre esbufec i esbufec, tot bufant, va vore que s'hi podría aixoplugar i hi va pujar; i d'allí estant tot xisclant, com ho fan els simis, la molt bufona escridassava als passavolants, encara esbufegant, tot dient-los:

-no vull ser mai més mona!! si ara que estic tan ben pentinada dieu que en sóc, d'aquí no baixaré!!!

i..., així anà cridant, i esbufant, fins que de la seva boca no surtia ni saliva...i, fins-i-tot els hi va tirar lo barret...

i fns aquí lo que us he pogut mostrar...; Quan ixca publicat podreu llegir-lo sencer.