llegendes i contalles....

Aquestos mesos d'inicis de l'estiu, van siguent molt agradables de temps, dons fa molt sol i a voltes, alguns dies, descarrega una plugeta, o una tempesta, de les que afavorixen els conreus i refresquen l'ambient...

En Jos Dri Nir i jo hem aprofitat per estudiar, treballar i escriure alguns contes i llegendes ambientades a les contrades del Matarranya, que esperem us agradin o interessin un cop siguin publicades...

Aquests darrers dies han sigut de celebracions, i, entre atres, hi ha l'aniversari de Quenai, el fillet de la Noèlia qui du l'hostal de la Torre junt en el seu company l'Eric; li hem dedicat, pués, una de les llegendes noves i, per a obsequiar-lo, aquí posem un tall del texte d'aquesta narració dedicada, que també fem extensible a los seus amiguets i amiguetes...
Recomanem que els pares o adults llegisquen lo texte a los xiquets i xiquetes...

 

2. lo Fardatxo de la Torre

autors: Jos Dri Nir i Jep Ll. Ro.Ma.

"Açó passava en lo temps quan los abres encara no eren abres i los homens no sabien cuinar; en este temps, lo riu que passa sota lo nostre poble encara no tenia nom, atés que les gents primitives encara no sabien parlar massa bé, vivíen en coves i anaven vestits en pells d'animals...

I, en estes, hi hagué en esta part de la contrada, un xiquet que era tot un ferrabràs i li dien “lo Tío”; en sa família habitaven les coves que hi havia on ara encara estàn los atrotinats i antics molins, si fa no fa; i no hi havia molts més habitants per este lloc... Bé, aixó és un xarrar, dons per lo qu'es sap, hi havia tabé en estes terres, un bitxo molt roín, gord, de gran mida i que tenia a tots los atres habitants del lloc molt espantats, pués sembla que es passava lo hivern dormint i a la primavera, quan sortia del seu cau a buscar minjar, calcigant amb les seues grans potes lo terra, trontollava tot..,i acabava engolint tot lo que es movia -persones, animals de les raberes, aus i moixons...- i lo que no tabé...Tanta fam tenia que mai trobava fato, i així acabaren posant-li lo nom de : lo Fardatxo, perqué, a banda de que no s'afartava mai, de veres era molt paregut a un fardatxo gord, inmens, però gros de de veres, tant doble que de lo seu cap fins al final de la seva coga venia a tenir la mateixa mida que lo campanar de lo poble...

Val a dir que no només hi havia este dinosauri, o fardatxo, a la contrada -que n'hi havia atres- però este era el que habitava ací i, a més, éra distint de los atres, pués: quan s'enfurismava treia foc per la seua enorme boca; si, unes llargarudes llengues de foc; i també tenía ales..., si ales!!! i de colors -com les palometes-, unes enormes ales que li permetien volar, en un vol elegant i ràpid..., i per estes era un drac, lo drac Fardatxo!

I aixíns, passaven los temps, entre les escaramusses de los habitants d'aquí per a caçà lo Fardatxo, que tal nom li posaren entre altres motius per a dar-se valor al comparar-lo en els minúsculs fardatxos, i les ràtzies d'este per a mitigar la fam que lo turmentava cada primavera, que clar sempre finíen en ell en la panxa plena i les persones ben socarraes i cruspies, o molt espantaes...

Fins que un dia, lo Tío, va decidir que no tindria més por de los dinosaures, ni de los dracs, ni de lo Fardatxo...

I, com s'ho va manegar per a fer-ho?...."

(ho podreu saber en la continuació....)