Aquestos mesos d'inicis de l'estiu, van siguent molt agradables de temps, dons fa molt sol i a voltes, alguns dies, descarrega una plugeta, o una tempesta, de les que afavorixen els conreus i refresquen l'ambient...
En Jos Dri Nir i jo hem aprofitat per estudiar, treballar i escriure alguns contes i llegendes ambientades a les contrades del Matarranya, que esperem us agradin o interessin un cop siguin publicades...
Aquests darrers dies han sigut de celebracions, i, entre atres, hi ha l'aniversari de Quenai, el fillet de la Noèlia qui du l'hostal de la Torre junt en el seu company l'Eric; li hem dedicat, pués, una de les llegendes noves i, per a obsequiar-lo, aquí posem un tall del texte d'aquesta narració dedicada, que també fem extensible a los seus amiguets i amiguetes...
Recomanem que els pares o adults llegisquen lo texte a los xiquets i xiquetes...
Recomanem que els pares o adults llegisquen lo texte a los xiquets i xiquetes...
2. lo
Fardatxo de la Torre
autors: Jos Dri Nir i
Jep Ll. Ro.Ma.
"Açó
passava en lo temps quan los abres encara no eren abres
i los homens no sabien
cuinar; en este temps, lo riu que passa sota lo nostre poble encara
no tenia nom, atés que les gents primitives encara no sabien parlar
massa bé, vivíen en coves i anaven vestits en pells d'animals...
I, en estes, hi hagué en
esta part de la contrada, un xiquet que era tot un ferrabràs i li
dien “lo Tío”; en sa família habitaven les coves que hi havia
on ara encara estàn los atrotinats i antics molins, si fa no fa; i
no hi havia molts més habitants per este lloc... Bé, aixó és un
xarrar, dons per lo qu'es sap, hi havia tabé en estes terres, un
bitxo molt roín, gord, de gran mida i que tenia a tots los atres
habitants del lloc molt espantats, pués sembla que es passava lo
hivern dormint i a la primavera, quan sortia del seu cau a buscar
minjar, calcigant amb les seues grans potes lo terra, trontollava
tot..,i acabava engolint tot lo que es movia -persones, animals de
les raberes, aus i moixons...- i lo que no tabé...Tanta fam tenia
que mai trobava fato, i així acabaren posant-li lo nom de : lo
Fardatxo, perqué, a banda de que no s'afartava mai, de veres era
molt paregut a un fardatxo gord, inmens, però gros de de veres, tant
doble que de lo seu cap fins al final de la seva coga venia a tenir
la mateixa mida que lo campanar de lo poble...
Val a dir que no només
hi havia este dinosauri, o fardatxo, a la contrada -que n'hi havia
atres- però este era el que habitava ací i, a més, éra distint de
los atres, pués: quan s'enfurismava treia foc per la seua enorme
boca; si, unes llargarudes llengues de foc; i també tenía ales...,
si ales!!! i de colors -com les palometes-, unes enormes ales que li
permetien volar, en un vol elegant i ràpid..., i per estes era un
drac, lo drac Fardatxo!
I aixíns, passaven los
temps, entre les escaramusses de los habitants d'aquí per a caçà
lo Fardatxo, que tal nom li posaren entre altres motius per a dar-se
valor al comparar-lo en els minúsculs fardatxos, i les ràtzies
d'este per a mitigar la fam que lo turmentava cada primavera, que
clar sempre finíen en ell en la panxa plena i les persones ben
socarraes i cruspies, o molt espantaes...
Fins que un dia, lo Tío,
va decidir que no tindria més por de los dinosaures, ni de los
dracs, ni de lo Fardatxo...
I, com s'ho va manegar
per a fer-ho?...."
(ho podreu saber en la continuació....)
