Des de fa algun temps resideixo en un poble de la Franja catalanoparlant -alguns diuen que parlen el "xapurrejat"-
de la comunitat de l'Aragó; els primers dies van ser de troballes i
sorpreses en un entorn rural de la comarca del Matarranya, de terra més o
menys planera, on la quietud i els sons de la natura es conjuguen
en un silenci armoniós que plana arreu, i on el bufejar del vent de cerç
(cierzo), als capvespres entre les
pedres de les antigues cases, es torna inquietant...
Al poble on m'estic, només es veuen
passar pels carrers solitaris, algunes gents al llarg del dia, i no es
senten més vehicles que algun tractor a primera hora del matí i algun
vehicle que passa lentament per la carretera més enllà del nucli urbà
d'aquest veinat d'apenes cent-cinquanta persones (que a l'estiu augmenta
exponencialment..); també les campanades del rellotge de l'ajuntament
del poble, de la mateixa qualitat acústica que les dels de casa fina: cullera cantarina repicant en un plat de rica sopa, les hores i les
mitges...
Però també hi ha una població visible i
acord amb el silenci d'aquesta contrada: la dels felins, moixos o gats;
siamesos abandonats, gats de pagés grassonets d'aquells de pessebre i
de mirada sobrada, gats negres com el carbonet de les llars, gats
ratllats grisos i negres, gats del color de la terra,... i n'hi ha de
tota
mida, mena, pelatge i colors que campen cercant aliment i solell; de gossos,
paradoxalment, tot i sentir-los bordar de lluny, avui n'he vist un, el
primer: un llebrer elegant i atrevit, a la plaça...
El poble tenia unes
muralles que, amb el passar dels segles han esdevingut els patis posteriors de les altes cases, l'esquena de les quals feia de mur i, ara
dónen a ravals o descampats on els moixos es reuneixen i són, a vegades, munió.
Els pocs
vehicles que aparquen en carrers i placetes esdevenen, per a ells,
terrasses on pendre el sol i escalfar-se quan la tardor avança: el ronroneig
dels mixos sobre els capós ho evidencía; els seus miols són tant
fins com els sons de les campanes, i sovint miolen més finament quan algú s'hi acosta a
dar-los alguna deixalla de menjar o una mica de llet...Són habitants,
per als homes, més aviat molestos, més que per a les dones que solen
apiadar-se'n. I n'hi ha en tots els pobles dels voltans, sobretot
aquells que tenen un nucli urbà històric i a mida que el van
rehabilitant, manlleven caus i sopluig a població tant mínima i
alhora tant visible.
Aquesta munió de felins, mig doméstics mig salvatjots, m'ha fet
recordar un article que va escriure l' enyorat Narcís Jordi Aragó, a la
Revista de Girona nº 198, titulat «el Call i els seus gats», on
desglossa els que han citat en les seves obres els gats que hi havia al
call gironí...Però aquí no és un antic call -que també n'hi
hagué- el que motiva la munió de mixos, sinó una
població flotant de més de sis o setcentes persones que venen en temporades festives, sobretot a
l'estiu, de vacances a les cases que han rehabilitat o que han
construït gairebé de bell nou, o que lloguen, en "plan" turisme rural, les mascotes urbanes dels quals s'han anat mesclant amb els moixos
locals. La població d'estiuejants de
les ciutats dona vida al poble, animant-lo i omplint-lo de sons humans i
socials, desfent l'aire misteriós de poble "fantasmagòric" que de la tardor
a la primavera hi sura..., tal vegada com el seu encanteri.
