Al poble on m'estic, només es veuen
passar pels carrers solitaris, algunes gents al llarg del dia, i no es
senten més vehicles que algun tractor a primera hora del matí i algun
vehicle que passa lentament per la carretera més enllà del nucli urbà
d'aquest veinat d'apenes cent-cinquanta persones (que a l'estiu augmenta
exponencialment..); també les campanades del rellotge de l'ajuntament
del poble, de la mateixa qualitat acústica que les dels de casa fina: cullera cantarina repicant en un plat de rica sopa, les hores i les
mitges...
Però també hi ha una població visible i
acord amb el silenci d'aquesta contrada: la dels felins, moixos o gats;
siamesos abandonats, gats de pagés grassonets d'aquells de pessebre i
de mirada sobrada, gats negres com el carbonet de les llars, gats
ratllats grisos i negres, gats del color de la terra,... i n'hi ha de
tota
mida, mena, pelatge i colors que campen cercant aliment i solell; de gossos,
paradoxalment, tot i sentir-los bordar de lluny, avui n'he vist un, el
primer: un llebrer elegant i atrevit, a la plaça...
El poble tenia unes
muralles que, amb el passar dels segles han esdevingut els patis posteriors de les altes cases, l'esquena de les quals feia de mur i, ara
dónen a ravals o descampats on els moixos es reuneixen i són, a vegades, munió.
Els pocs
vehicles que aparquen en carrers i placetes esdevenen, per a ells,
terrasses on pendre el sol i escalfar-se quan la tardor avança: el ronroneig
dels mixos sobre els capós ho evidencía; els seus miols són tant
fins com els sons de les campanes, i sovint miolen més finament quan algú s'hi acosta a
dar-los alguna deixalla de menjar o una mica de llet...Són habitants,
per als homes, més aviat molestos, més que per a les dones que solen
apiadar-se'n. I n'hi ha en tots els pobles dels voltans, sobretot
aquells que tenen un nucli urbà històric i a mida que el van
rehabilitant, manlleven caus i sopluig a població tant mínima i
alhora tant visible.
Aquesta munió de felins, mig doméstics mig salvatjots, m'ha fet
recordar un article que va escriure l' enyorat Narcís Jordi Aragó, a la
Revista de Girona nº 198, titulat «el Call i els seus gats», on
desglossa els que han citat en les seves obres els gats que hi havia al
call gironí...Però aquí no és un antic call -que també n'hi
hagué- el que motiva la munió de mixos, sinó una
població flotant de més de sis o setcentes persones que venen en temporades festives, sobretot a
l'estiu, de vacances a les cases que han rehabilitat o que han
construït gairebé de bell nou, o que lloguen, en "plan" turisme rural, les mascotes urbanes dels quals s'han anat mesclant amb els moixos
locals. La població d'estiuejants de
les ciutats dona vida al poble, animant-lo i omplint-lo de sons humans i
socials, desfent l'aire misteriós de poble "fantasmagòric" que de la tardor
a la primavera hi sura..., tal vegada com el seu encanteri.
