En un dels carrers que s´han decorat amb motius ornamentals més o menys florals en el temps de Flors 2013, en el tros de BarriVell del subsector sant Felix, la decoració que hi han posat m´ha fet tornar a pensar en el seu xqué, i crec que la resposta és : segurament pel mateix nom del carrer, i per aixó hi ha uns sacs de tela sarja penjats a la paret d´un dels nous edificis construits recentment, oberts per un costat i mig plens de tiges i branques diverses encara verdes...Si el nom del carrer escrit en el portal de l´edifici amb aquesta decoració de Temps de Flors, és el "de Sacsimort", talment sembla que vingui a dir que tot lo que entra en un sac ha d´estar mort, com els vegetals arrencats o tallats, o bé que es va a un sac si s´està mort...
Aquest carreró que remunta suaument des de la riba del rierol - i en dic rierol en lloc de riu, o riera, xqué d´aigua des de fa dècades només en porta de manera més o menys constant en temporada de pluges- Galligans, fins a la placeta del costat del convent de les monges caputxines, antigament, des de la medievalitat fins més o menys el segle XVIII, havia sigut part de l´entorn de la industria local d´adobar pells, tal com descriuen alguns historiadors locals; entorn de vital importància comercial en els temps de les societats anteriors a l´ús actual i massiu dels hidrocarburs, quan les pells adobades eren els plàstics d´aleshores. Durant alguns segles des dels temps medievals es sap que el Galligans estava cobert, en el seu tram de dins la vila amurallada, per edificacions aixecades sobre voltes que deixaven passar el corrent per sota, i que a vegades va ser la causa d´horrorossos aiguats i desbordaments, com explicaren els historiadors J. Pla Cargol, entre els més antics i, a banda d´altres, J. Prat entre els més recents; en aquelles edificacions sobre l´aigua, algunes tenien instal·lacions dedicades a l´adoberia, ben bé al mig de l´entorn dels tallers i petites industries del mateix ram, a banda i banda del corrent fluvial, com explicà l´historiador medievalista Cristian Guilleré.
Aparentment sembla que el nom d´aquest carrer no hagi de tenir cap relació amb la flora, però no és ben bé així, doncs el canonge dr. J. Marquès, que va ser cronista de la ciutat al anys
vuitanta del segle vint, en un dels seus llibres dedicats a ressenyar
els carrers del Barri Vell, l´ anomenat "Girona Vella", diu que estudiant
els arxius del Capítol catedralici va trobar el que ell en va dir el
veritable orígen del nom del carrer, xquè en aquells documents constava
escrit el nom de carrer del Sicòmor, i xquè allà hi hagué plantat un
arbre molt esponerós de tal espècie, i que per deformació popular
esdevinguè el mot sacsimor...
Crec que no tothom estaria d´acord amb aquella explicació del dr. Marquès- que, com a bon capellà, sempre estirava les explicacions cap a les fonts del seu ram, i com a bom arxiver del fons documental de l´arxiu de la catedral, sembla que cercava que om s´interessès per aquells fons documentals-, i que hauria d´haver tingut més present el treball d´altres historiadors locals, que informaren del treball que es desenvolupà en aquells carrers i carrerons, dedicat a adobar pells, a la riba del rierol Galligans. Tot i això, però, en el mateix article esmenta que en el segle dinou tenia el nom de carrer "de la Blanqueria", xquè per allà hi havia instal·lat "un taller" de tal industria, concretament en la banda dels Banys Arabs que no pertanyien a les monges caputxines.
Altres historiadors també indiquen tal nom, carrer de la Blanqueria, per a algun tros del carrer que anava des de les Serracines fins al riu Galligans- tot i que pel es pot deduir dels mapes de l´Atles (cartogràfic) de Girona en alguns segles era un carreró en "cul de sac", tal com van esmentar en alguns estudis l´equip de Recerca Arqueològica Urbana que aglutinava el sr. J.Canal, de la desapareguda Associació Arqueològica de Girona - ja desde la medievalitat, com l´esmentat Guilleré, o com descriuen sobre la zona els coautors del llibre "Gremis i Oficis a Girona" srs. Alberch, Castells, Freixas, Guilleré, Miró i Vila , o encara els autors dels textes editats en la col·lecció editada x l´Ajuntament de Girona que han anat explicant els orígens de la trama urbana de l´antiga ciutat dirigits pel srs. Canal, Nolla i Sagrera.
Els blanquers eren els menestrals d´un dels oficis del tractament de les pells per a deixar-les a punt de transformarles en productes o objectes diversos, com els assaonadors, o els albarders, els guadamassers, els guanters, els borceguiners, o els sabaters, i encara molts altres transformadors de la matèria prima. Una de les etapes del procés d´adobar pells per a poder-les fer aptes per a diversos usos era el d´eixamorar-les, es dir de tornar les pells prou blanes i d'úctils; d´aquí que : podria ser que un dels orígens etimològics del mot sacsimor sigui el
de fer odres cosits amb pells eixamorades?
Humilment, crec que seria bo allunyar la "t" final del mot sacsimort, retrobant les arrels
del mot, ja sigui per la flora en el sicomor, ja sigui en l´adoberia
pel sacs-i-mor, com a sacs de pells eixamorades, ja sigui per que el carrer fou un cul de sac, o encara altres
possibilitats...quina felicitat aleshores! la de la pau de l´amor i la salut en la vida...
